divendres, 25 de novembre del 2011

UN TOMB PER LA SERRA DE BUSA: LA PRESÓ DEL CAPOLATELL

Aquest cap de setmana he volgut pujar al Pedró dels Quatre Batlles, el cim de la Serra del Port del Comte, però preparant la ruta per aquest indret m’ha cridat molt l’atenció la història de la Presó del Capolatell, a la Serra de Busa, i, abans de fer muntanyes més altes, m’he decidit a anar-hi per conèixer-la de més a prop.

Vista aèria del Pla de Busa. Arxiu Casa Rial.

Des de Solsona segueixo la carretera de Berga i, a pocs quilòmetres, prenc el trencall de camí que, a bocins asfaltat, cimentat i ben senyalitzat, em porta al capdamunt de la serra. He llegit que no va ser fins a mitjans del segle passat que va obrir-se la primera pista per accedir al Pla de Busa. Fins aleshores solament s’hi podia arribar mercès a algun camí carreter, camins de bast i senderons que superaven les cingleres que l’envolten a través de diversos graus. Després de deixar enrera el llogarret de Besora, uns quants masos i superar el cingle per la Pujada del Grau, arribo al Pla del Rial des d’on diviso la masia homònima, la Casa Vila i l’ermita de Sant Cristòfol que és cap a on em dirigeixo.



L’altiplà de Busa, situat entre els rius de l’Aigua d’Ora a llevant i el Cardener a ponent, i les serres de Bastets i dels Llengots al nord, està envoltat d’impressionants cingleres per totes bandes. De relleu planer com correspon a un altiplà, la orografia més accidentada correspon al nord amb els serrats de La Llebre, El Cogul, el Capolat i el Capolatell. El pendent suau que tenen vers migdia contrasta amb la verticalitat de les parets de la cara nord. Al Pla de Busa actualment solament hi resta un mas habitat, el Rial. Al segle XIV n’hi havia disset i a les primeries del XIX, en restaven cinc amb una seixantena d’ànimes, a redós de la parròquia de Sant Cristòfol una esglesiola força ben conservada, originària del segle XI i totalment reformada l’any 1758”.


Des de l’ermita, esmentada ja el 1043 amb el nom de Galtén i que formava part de l'antiga jurisdicció eclesiàstica de Sant Pere de Graudescales, segueixo el camí ample que es dirigeix en direcció a Casa Vila, on passo a tocar les seves parets i de l’edifici del corral que avui en dia encara fa servitud com a tal.


Tot el pla està plantat de petites alzines protegides per un extens tancat. Em pregunto el perquè de tot això i la raó me la donaran més tard els habitants del Rial quan comenten que són alzines tofoneres que planta un noi i que donaran els seus fruits d’aquí uns quants anys. Planejo portant a la dreta els contraforts meridionals del Serrat del Cogul, on es troba el cimal de la serra que s’alça fins els 1.526 metres d’altitud, formats per conglomerats on arrelen boixos, ginebrons i algun pi roig.


El camí es transforma en senderó i amb una curta i zigzaguejant pujada arribo al Mirador de la Creueta del Capolat (1.350 metres), a caire de cingle, i des d’on puc gaudir d’una excel·lent panoràmica que puc situar mercès a la taula d’orientació que allí es troba: al nord, vers els Prepirineus, de ponent a llevant es té el Puig Sobirà, el massís del Port del Compte, La Serra del Verd, El Pedraforca i la Serra d’Ensija. Més properes, als nostres peus, la serres dels Llangots i de Bastets i els pobles de Sant Llorenç de Morunys i de Guixers.


M’hi entretinc una estona gaudint d’aquesta panoràmica acompanyat pel vol d’un estol cridaner de gralles de bec vermell i d’uns quants trencalossos que planegen majestuosament per damunt les terres de la vall. La sensació que tinc és d’una tranquil·litat immensa però he de seguir endavant i continuo pel senderó que ara perd alçada i que passa per entre boixos i un bosc de pins rojos on, molts d’ells, tenen la bossa de la processionària penjant de les branques.

Al poc temps, després de baixar per un curt tram rocallós del conglomerat, arribo a la passarel·la que dóna accés a la mola del Capolatell i a la Presó de Busa. Fins fa uns quants anys era formada per un parell de troncs units per taulons de fusta horitzontals i no tenia baranes. A causa del seu estat precari, va ser substituïda per una palanca metàl·lica pels veïns de Navès molt més segura i que et permet observar tranquil·lament l'esvoranc que supera. Veure això et permet comprendre el perquè del nom de "presó" a aquest indret inexpugnable. 

El Capolatell és una mola rodejada completament de cingles que es troba a l'extrem de ponent de la Serra de Busa, al municipi de Navès (Solsonès) formada per conglomerats montserratins i està clivellada per nombrosos avencs. El seu cim, planer i amb una lleu inclinació cap el sud-est, té una alçada compresa entre els 1.180 metres a l'extrem sud-est i assoleix la seva màxima elevació als 1.316 metres a l'extrem nord-oest. Té una extensió aproximada d'1,5 hectàrees que en la seva totalitat estan ocupades per un esclarissat bosc d'alzina.


El cim està rodejat completament de cingles de caiguda pràcticament vertical d'un centenar de metres de desnivell excepte en el seu extrem oriental on presenta una estreta gorja mitjançant la qual s'uneix a la Serra de Busa. En aquest punt la cinglera no deu tenir gaire més de 10 metres de profunditat. Malgrat això, és suficientment alta com per a fer necessària una palanca o pont per a accedir a la mola.”

Travesso la palanca i de seguida arribo a la punta de la cinglera des d’on se m’obre una formidable panoràmica sobre la Mola, la Vall de Lord, el pantà de la Llosa del Cavall i, com a teló de fons, els contraforts de la serra del Port del Comte.



Caminar per aquest planell suposa fer-ho amb compte degut de que tot ell està clivellat de profunds esvorancs. Només cal saber que a migdia de l’esperó hi ha l’avenc del Capolatell, amb una profunditat de 115 metres, cosa que el converteix amb el segon avenc més profund de la comarca, només superat per l'avenc de Montserrat Ubach. Aquesta morfologia tan particular va comportar que durant la guerra del francès (1808-1814) el Capolatell fos utilitzat com a presó de soldats de l'exèrcit de Napoleó la qual cosa va comportar que encara actualment el Capolatell sigui conegut també amb el nom de la Presó de Busa.

“El caire de talaia inexpugnable va fer del Pla de Busa un bastió militar durant la Guerra del Francès i les Carlinades. El mariscal Luis Roberto de Lacy Gautier, Capità General de Catalunya, promulgà un decret l’any 1811 per reclutar soldats per a lluitar contra els francesos. Aconsellat pel coronel solsoní Francesc X. Cabanes i Escofet, Busa fou destinat a campament d’instrucció i rereguarda segura. S’hi arribaren  a concentrar fins a 8.000 homes, allotjats en barraques de fusta. Es fortificaren entre el 1.811 i el 1.812, amb murs i talaies de defensa, els punts més febles com els graus de la Guàrdia i de la Creu on encara hi resten alguns vestigis. Aquests treballs foren projectats pel matemàtic i geògraf Agustí Canellas i Carreres de qui es conserva un mapa de Busa. Per ell sabem que al Cingle de la Creu hi havia instal·lat un telègraf òptic i que Ca l’Artiller era un polvorí. Però de tota aquesta història militar, el que probablement més ha quedat a la memòria popular és l’esperó del Capolatell, conegut per la Presó de Busa. Separat de la cinglera per un profund esvoranc, s’hi accedia per una passarel·la de fusta (avui de ferro). Aïllat per parets verticals i clivellat de profundes escletxes, fou destinat com a presó dels soldats napoleònics. La llegenda romàntica narra que alguns, en no poder resistir-ho, es llançaven al buit cridant: _ Mourir á Búsa et resurgir á Paris _. També es diu que els llops que rondaven pels verals de Casa Llobeta feien la resta.”

La tarda va avançant ràpidament i és hora de tornar al lloc de sortida ja que la llum del sol es comença a apaivagar i no vull que m’enxampin les ombres del capvespre per aquest lloc que he conegut avui.


Si voleu saber més coses sobre la Presó de Busa us recomano aquest article: Fortificació de Busa (1811-1812) de  Ramon Viladés Llorens i aparegut a la Revista l’Erol, revista cultural del Berguedà, any 2008, núm. 98. I un llibre sobre aquest territori: La Vall de Lord i el seu entorn de Jaume Fruitós i Sayol.

dissabte, 5 de novembre del 2011

ELS CASTANYERS DEL FONDO DE LA SALANCA

Quan arriba la tardor, a qui no li agrada poder caminar per entre boscos de colors? Per fer-ho, hagués pogut marxar cap al Montseny, el Montnegre, les Guilleries o Puigsacalm on les fagedes, els caducifolis i els arbres de ribera es mostren veritablement espectaculars quan arriba aquesta estació de l’any. Però aquesta vegada he triat un lloc que ens és més proper, el Fondo de la Salanca, a redós del Tossal Gros, on el bosc de castanyers no desmereix en res el paisatge d’altres indrets tot i el petit territori que ocupa.



Al Coll de les Masies començo a caminar. Sóc a gairebé mil metres d’altitud i just a la frontera entre els termes municipals de Prades i de Vimbodí. Per la banda de ponent guaito cap al barranc de Viern i Serra la Llena mentre que cap a llevant ho faig vers el solc del barranc del Tillar del Bosc, per allà on la carretera que puja de Poblet guanya alçada zigzaguejant constantment.


L’ample camí em porta en poc temps al Coll d’en Ponç, una petita collada situada entre la Punta del Sales, nom amb la qual la coneix la gent de Vallclara; de les Tres Alzines, com li diuen els de Vimbodí;  o de  l’Asturiano, com l’anomenen els de Prades; i el Tossal Gros, que vorejo pels seus peus. Aquí abandono el camí ample per un corriol que, planejant, s’endinsa cap al Fondo de la Salanca. El bosc de castanyers comença a ser exuberant i en diverses ocasions he d’anar apartant els perxes, rebrots llargs i rectes, que envaeixen el camí.

































Les tonalitats de les fulles, des del color verd fins als ocres passant pels grocs, destaquen sobre els grisos i negres de les pissarres i granits que perfilen la traça del senderó. La manca de pluja d’aquest any ha provocat que moltes castanyes siguin petites i moltes encara resten a les branques embolcallades pel pelló endurit i armat d’espines.  



En arribar a una petita clariana amb els castanyers escampats pel coster rocallós prenc el branc del senderó, gairebé un corregall,  que en forta baixada continua pel Fondo de la Salanca. El terra està ple de pellofes i castanyes de bona mida.




Ben aviat el senderó es transforma en un camí ample que ressegueix el fons de la vall que a poc a poc es va obrint deixant pas al bosc de ribera i a l’alzinar i que desemboca a la pista principal que de Vallclara porta a Riudabella i Poblet. Faig una curta marrada i arribo al Mas de la Llana, un dels masos més importants del terme de Vallclara i que actualment està en procés de restauració.


Faig un mos a redós de la font del mas i de la noguera que presideix la placeta del davant de la façana principal i continuo endavant passant a tocar les edificacions arruïnades del Mas de l'Inglés anant a trobar el camí del Serret de la Mina i retornar al punt de partida dient adéu Fondo de la Salanca i als seus castanyers.

Aquest itinerari el podeu seguir consultant el mapa Paratge Natural d'Interès Nacional de Poblet - El Bosc de Poblet, escala 1:15.000, de l'Editorial Piolet.

dissabte, 17 de setembre del 2011

AL PEDRAFORCA DES DE GÓSOL

El Pedraforca és, sense dubte, una de les muntanyes més emblemàtiques del nostre territori, com ho són el Puigmal, el Bastiments, la Pica, el Canigó, el Carlit…, i de ben segur que no falta al llistat de cims trepitjats per qualsevol excursionista.  Fa uns quants anys hi havia pujat un parell de vegades des del refugi Lluís Estasèn; la primera per la Canal del Verdet i una segona directament per la tartera de l’Enforcadura i puc assegurar que foren uns itineraris que em van deixar completament satisfet.


Ara fa pocs dies, aprofitant l'excursió que em va portar al Cap de la Gallina Pelada, vaig tenir l’oportunitat i la sort de tornar-hi a pujar i em vaig decidir a fer-ho per la banda de Gósol seguint el traçat del Sender PR-C 123 que no havia fet mai. Hom diu que aquest itinerari és força desconegut pels que volen fer el cim per aquest costat del Pedraforca però déu-n’hi-do de la gent que hi vaig trobar!


De bon matí començo a caminar des de l’entrada mateix al poble de Gósol seguint un camí carreter senyalitzat amb les marques del PR-C 123. Si aixeco la vista veig la llunyana Enforcadura, un bocí de la tartera i el cim del Pollegó Superior, però quan començo a guanyar alçada pel costat de prats delimitats per marges en direcció a l’exuberant  bosc que creix als vessants de la Serra de la Tossa, la panoràmica desapareix.


En poc temps arribo al Clot de la Tossa, travesso a gual l’eixut curs del torrent de l’Arrubinat que baixa per l’esquerra des de la serra del Verdet i començo a pujar fort per entre la pineda de pi negre i de pi roig. El sender és molt fressat i no té descans. Com enyoro alguna ziga-zaga que suavitzi el pendent, però no és així. Després d’una bona estona d’esbufegar per aquesta costa pronunciada arribo al Pla de la Serra, just a la carena de la Tossa, on es configura un petit prat i un mirador que m’ofereix una excel·lent panoràmica de l’Enforcadura i del camí que encara he de fer per arribar-hi.


Després de fer un mos i beure una mica prossegueixo el camí, més o menys planer, que m’aboca al Coll de Cabra després de superar alguns esglaons rocallosos. Continuo endavant vorejant els peus del Serrat Verd acompanyat d’un bon sol i de boniques panoràmiques damunt la solana de Sorribes i el torrent de l’Aubagó.


Camí enllà, després de deixar enrera les canals del Coll de Cabra i els darrers pins, enllaço amb l’anomenada tartera de Gósol que baixa des de l’Enforcadura, just en el veïnatge de les altes parets que sostenen el Pollegó Superior. El soroll d’unes pedres que rodolen em fan aixecar la vista i un parell d’isards creuen a gran velocitat pel meu davant en direcció als faldars de les Llosanques, vessants que baixen del Fals Pollegó Inferior que és cap a on es dirigeix la traça del camí i que d’aquesta manera evita, en molts trams, el pedregar calcari que fa de mal caminar.


Un esforç més i arribo a l’Enforcadura. Si el que buscava és tranquil·litat... m’he equivocat de dia i de lloc. Hi ha gent per tot arreu: els que pugen, els que baixen, els que fan un mos, els que criden, els que no volen continuar i diuen que ja en tenen prou..., de tot i molt! Sort que sempre hi ha un moment on sembla que la gent desaparegui i puc fer unes quantes fotografies com si estigués sol.



Un altre petit descans i amunt que falta gent. La canal que uneix l’Enforcadura amb el Pollegó Superior és una anar i venir de gent, tant, que molts cops m’he d’aturar per deixar-los passar, sobretot a aquells que baixen amb pressa i no miren res, ni les pedres que van descarnant al seu pas. La sort és que em puc entretenir admirant el paisatge que s’obre als meus voltants.



Amb més paciència que una altra cosa per fi aconsegueixo fer el cim, amb tanta gent que molts demanen tanda per poder-se fer la foto per demostrar que han arribat. Com es nota que el Pedraforca és una de les muntanyes més emblemàtiques del país: paro l’orella i sento parlar català, espanyol, francès, anglès, italià... tota una torre de Babel!. Fins i tot els careners del Calderer i del Pollegó Inferior no se n’escapen d’aquesta gentada.

Amb tot, però, no me n’estic de gaudir de la panoràmica que em regala la muntanya: al nord i al nord-est, la propera serra de Cadí-Moixeró i els pics de la Cerdanya; a l’est, les serres del Catllaràs, la Cavallera, el Taga i el Pirineu del Ripollès; al sud, els Rasos de Peguera, la Serra d’Ensija i el Bages amb el Montserrat al fons; i, a l’oest, les serres del Port del Comte, el Boumort i el Montsec.




Abans de marxar del cim i retornar a Gósol pel camí que m’hi ha portat, trobo a faltar alguna cosa. De la primera ascensió que vaig fer recordo que al punt culminant hi havia clavat un piolet de ferro i, uns metres més enllà, una petita creu. Per més que busco no trobo res d’això i el primer pensament que em ve a la ment és que algun brètol ho ha malmès tot, però per no fer-me mala sang penso que s’han anat fent malbé pel pas del temps i que algú les retornarà al seu lloc algun dia proper.

Per seguir l'itinerari podeu consultar el Mapa - Guia Excursionista Serra del Cadí - Pedraforca, Escala 1:25.000, de l'Editorial Alpina. I per fer moltes més excursions per la zona podeu clicar a:
http://www.saldes.cat/rutes/rutapedra.htm
http://gosol.ddl.net/gosol.php?lg=1&=E050000&tit=Senderisme

divendres, 16 de setembre del 2011

EL CAP DE LA GALLINA PELADA

La Serra d’Ensija, nus orogràfic dels Prepirineus berguedans, s’eleva al sud del Pedraforca, des d'on es veu perfectament retallada al darrera dels penyals del Pollegó inferior. Consisteix en una volta anticlinal en forma de ferradura constituïda per calcàries grisenques i blanques on l'erosió remuntant d'alguns rius a través dels temps explica la verticalitat d'alguns dels seus vessants damunt els quals se situen replans dominats per planells careners que resten ocupats per extensos prats.


En direcció a ponent, l’Aigua de Valls la separa de la veïna Serra del Verd, mentre que per llevant el relleu s’ajau dreturerament per la baga de Vallcebre en direcció al coll de Fumanya. A migjorn es troba la Roca Gran de Ferrús i els vessants emboscats que cauen sobre l’antic poble miner de Peguera i, en direcció nord, els pendents continuen sent pronunciats amb penyes i boscos damunt el Pla de Palomera.


El seu cim és el Cap de la Gallina Pelada, també anomenat Cap del Llitzet, el qual, amb els seus 2.317 metres d’altitud, es configura com un excel·lent mirador cap al massís del Pedraforca i la serra del Cadí pel vessant nord i dels Rasos de Peguera i el Port del Compte pel vessant sud. La proximitat d’aquestes muntanyes, de molta més anomenada, li resta bastant protagonisme i fa que no sigui excessivament freqüentada tot i que ofereix paisatges canviants segons l’itinerari que es tria per fer el cim.

Des de Saldes, just en arribar al Coll de la Trapa, prenc la pista asfaltada que es dirigeix al Pla de Palomera, la Pleta de la Vila i a la Font Freda on vull començar el recorregut. El camí està ben senyalitzat i va seguint els senyals blanc i grocs del Sender PR-C 79 que es dirigeix vers el refugi Delgado Úbeda o refugi d’Ensija.

Unes escales porten a la Font Freda, la qual queda a l’esquerra, i em començo a enfilar suaument per entre el bosc seguint, aigües amunt, l’estreta vall del torrent de la Font d’Ensija. Les llaçades que descriu el sender fan guanyar alçada ràpidament fins arribar al veïnatge de la font de l’Orri on la pujada es torna més acusada que em permet arribar a una petita clariana, la Planella Petita, des d’on començo a albirar les parets meridionals del Pedraforca.


Quanta raó tenen els que diuen que per saber com és una muntanya s’hi ha de pujar per tots els costats possibles i mirar-la des de cada vessant! El Pedraforca n’és un bon exemple: vist des de Saldes, ens ofereix la visió més fotografiada per tothom, amb les dues punxes dels Pollegons entre l’espectacular tartera de l’Enforcadura; des de Gósol, una panoràmica més amorosida mig tapada pel bosc de la Serra de la Tossa i, des d’Ensija, la magnífica cara sud.

Amb aquest pensament continuo pujant fins que surto del bosc i arribo a la Planella Gran des d’on ja començo a albirar, aixecant la vista, el carener de la serra. Guanyo alçada per entre prats vorejant alguns esperons de roca que els suporten. Aquests prats, tot i que molt plaents a la vista, no són el terreny que més m’atrau; sembla que s’enfilin suaus però per mi són trencacames que em fan enyorar les traces més rocalloses i grimpadores. Després d’un parell de collets, descansos diria jo, arribo a l’ampla collada del Clot d’Ensija que s’obre al meu davant.


Em reafirmo amb el que he dit abans: la panoràmica és d’allò més encisadora guaitant cap a una extensa clotada nua d’arbres entre les elevacions del Serrat Voltor, la Creu de Ferro, el Pla de les Tores i la Gallina Pelada. Continuo el camí, ara planejant i escoltant els esquellots d’unes poques vaques que em vigilen des d’una elevació del prat, fins arribar al refugi d’Ensija, construït als peus del darrer vessant del cim de la serra i mirant directament cap al Pedraforca.


M’aturo una estona per gaudir de l’indret mentre volto pels voltants de l’edifici que resta tancat. Sobre aquest refugi he llegit al llibre “Homes i refugis” de Joan Masats, la següent descripció:

El tercer dels refugis per al qual podia obtenir-se subvenció de la Diputació, pel fet de trobar-se dins l’àrea provincial, es construirà en un terreny cedit per l’Ajuntament de Saldes, a la muntanya catalogada com a “Coma del Grau”, paratge “Gallina Pelada”, vora la font d’Ensija i pel qual s’haurà de pagar un cànon anual de 78 pessetes. El gener del 1961 Delgado Úbeda havia fet un projecte, a base d’un pressupost de 503.550,40 pessetes, per a un edifici de característiques molt similars a les del refugi Sant Jordi, antic refugi de la Font del Faig. Ja el 30 de maig d’aquest mateix any, la Diputació concedeix 100.000 pessetes i l’Ajuntament de Saldes 15 metres cúbics de fusta a canvi de pagar 10 pessetes per pi tallat.

Amb aquest bagatge una mica migrat, l’obra s’inicia, després d’haver convençut el constructor, que compta amb treballs més a l’abast de la mà i que, d’altra banda, té dificultats de trobar gent perquè els operaris fan feines més còmodes a la Costa Brava. La construcció s’allarga molt; els problemes de tota mena hi són presents i es fan difícils de controlar, però, cop d’insistir, s’arriba al final i el refugi s’inaugura el 13 de setembre de 1964, un any després del que inicialment s’havia previst. Precisament a l’octubre de 1963, Martínez Massó deixa de presidir el Comitè de Refugis i agafa el relleu Alexandre Marcet, que des del començament n’havia estat el secretari.

La inauguració del President Delgado Úbeda fou un càlid homenatge a l’enyorat president en la persona del seu fill, Gabriel Delgado López, a qui en Marcet, com a president del Comitè, va invitar a descobrir la placa que portava el nom del seu pare i que des d’aleshores donaria nom al refugi. Martínez Masó i Padrós de Palacios, president i president honorari de la FEM, respectivament, remarcaren la gran figura que fou Delgado Úbeda. Va cloure els parlaments el diputat i alcalde de Berga, Sr. Noguera, en nom de la Diputació. Els alcaldes de Bagà, de Fígols i de Saldes i una nombrosa representació de les entitats excursionistes foren els testimonis d’aquella emotiva celebració. La missa, oficiada amb tota senzillesa per mossèn Víctor Sallent, rector de Sant Corneli, fou un brillant començament dels actes d’inauguració.

Torno a carregar la motxilla a l’esquena i començo a enfilar el sender ben traçat que puja al cim que ja veig proper. Dos parelles estan baixant pel camí i quan ens creuem m’adono que són les úniques persones que he vist en tot el recorregut. Quanta raó tenien les guies que he estat consultant quan deien que aquesta muntanya era de les menys transitades! Faig les darreres passes pel vessant inclinat i arribo, per fi, a la Gallina Pelada, on el premi és la immillorable panoràmica de les muntanyes i pobles que puc descobrir.


M’assec a la base de la creu de ferro que el corona i començo a llegir la descripció que va fer Antoni Cabré ("Excursions escollides pel Prepirineu.” Azimut-50. Cossetània Edicions)  d’un itinerari, per aquesta muntanya:

 
Vista des del sud-oest aquesta serra s’eleva a molta alçada dins del paisatge. Quan anem de Tàrrega cap a Guissona, la veiem llunyana i molt ben definida. S’alça imponent, amb traces de neu si som a l’hivern. La serra d’Encija, tot i que prou coneguda per als excursionistes, que la identifiquen des del cim del Pedraforca, no és gaire visitada, per bé que es mereix una excursió. La trobem al Berguedà, on forma part del territorial dels municipis de Vallcebre, Saldes, Gósol i Fígols. Al sud-oest hi ha una llenca del municipi de Guixers, al Solsonès, que s’apropa al peu de la serra d’Encija per cal Ferrús...


... Arribem al cim de la serra d’Ensija, anomenat Cap de Llitzet, als 2.327 metres. Hi ha un oratori de la Mare de Déu de Queralt, un llibre de registre on podem signar i una creu de ferro. Gaudim del paisatge i ens entretenim a identificar les muntanyes que albirem des d’aquí: al nord, hi ha el Moixeró, la Tossa d’Alp i la serra del Cadí; més enllà, veiem el puig Carlit, sostre de la Cerdanya, amb els seus 2.921 metres, el Puigmal, el Puigpedrós i els Pessons; al nord-oest, el Pedraforca, i més a l’oest, la serra del Verd i el Port del Comte; a l’est, el Catllaràs, la serra de Picancel, Vallcebre; al sud, els Rasos de Peguera, la serra de Busa i els llunyans Plans del Bages.”



Llegint i observant l’horitzó m’hi estaria més estona però uns núvols amenaçadors que es posen al damunt del Pedraforca i els trons que es fan sentir per la banda de la Vall de Saldes m’indiquen que ja n’hi ha prou i començo a desfer el camí de nou cap a la Font Freda on arribo acompanyat d’una fina pluja.

Per seguir l’itinerari podeu utilitzar el Mapa i Guia Excursionista Rasos de Peguera - Serra d’Ensija, escala 1:25.000 de l’Editorial Alpina.