El Puig Peric, amb els seus 2.810 metres d’altitud, és una de les muntanyes importants del massís del Carlit i la més elevada de la comarca del Capcir. La seva característica forma cònica el fa ben vistent des de qualsevol dels seus vessants i sembla que et cridi a pujar-hi: des del refugi i els estanys de Camporrells per la carena del Petit Peric; pel Puig de la Portella Gran i el Coll de la Coquilla; des del llac de la Bullosa ascendint per la cresta sud-est i des del mateix llac remuntant la Coma de la Llosa, itinerari que he decidit seguir.
A primera hora del matí el termòmetre marca 2 graus positius. Des del xalet-refugi de les Bulloses travesso la presa del llac a bon ritme per escalfar el cos mentre el sol comença a il·luminar les aigües del llac i els cims de les muntanyes que l’envolten. Els perfils del Puig Peric i els del Petit Peric, encara llunyans, des d’aquí són inconfusibles. A mesura que el sol pren força comença a escalfar l’aigua del llac i, amb la diferència de temperatura, es comença a aixecar una boirina que ho enterboleix tot.
Inicio l’aproximació des de l’Hotel les Bones Hores pel senderó senyalitzat com a GR 10 que voreja la riba del llac avançant per entre una pineda de pi negre amb nerets, blocs de granit acolorits i travessant a gual alguns petits torrents. Acostant-me als nombrosos sortints rocallosos que delimiten el llac gaudeixo de la seva extensió i dels boscos que l'envolten.
Camí enllà, i allunyant-me una mica del veïnatge del llac, trobo una bifurcació: per l’esquerra marxa el GR 10 que es dirigeix cap a l’estany de Llanós per la coma i la portella de la Grava, mentre que jo prenc el branc de la dreta, per on transita el Petit Recorregut del Tour du Capcir, que m’acosta a la cua del llac.
En poc temps arribo a la passarel·la de Maurice Marty, un pontarró que permet creuar en alçada el curs del riu Tet i prosseguir el camí. El riu no porta molt de cabal però al caure l’aigua per entre el rocam la fressa és important però al mateix temps relaxant.
Ben aviat destrio el camí que porta a l’Estany Blau, que és el més directe per assolir el cim del Puig Peric per l’aresta sud-est, i segueixo endavant per entre pastures i algunes clapes de bosc de pi negre travessant el torrent o rec del Puig Peric fins arribar a la Cabana de la Balmeta, un petit refugi obert que molt sovint utilitzen els pastors.
A partir d’aquí el camí comença a guanyar alçada fins arribar a una collada ampla i dessolada als peus de la Serra dels Alarbs des d’on començo a veure més propers els dos Perics acompanyat de ramats de vaques i cavalls que no dubten a acostar-se per veure si els hi cau alguna cosa per a menjar.
En travessar el rec de les Carboneres abandono el Tour du Capcir, que em portaria al refugi de Camporrells, i passo a tocar l’estany de l’Ànec i els contraforts meridionals del Petit Peric per anar a buscar l’inici de la Coma de Llosa per entre prats i les molleres que es formen al rec del Peric. La boira, en molts moments espessa, m’amaga el relleu de l’aresta sud-est del Peric i a mesura que guanyo alçada el prat dóna pas al rocam esquistós de la coma que s’enfila fort però sense cap dificultat.
Després d’unes quantes ziga-zagues assoleixo el coll que es troba entre els dos Perics. És el moment de refer forces i de girar la vista enrera per copsar el desnivell que he superat prenent com a punt de referència la petita taca blavosa del llac de les Bulloses que veig llunyà. A l’altra banda del coll s’obre el caòtic circ de la Coquilla amb el Puig de la Portella Gran i el Puig de Camporrells.
Ara toca l’últim esforç. Són els darrers dos-cents metres de desnivell per un corriol desdibuixat, rocallós i dret que s’enfila decidit pel vessant de la muntanya salvant els passos més delicats per entre les escletxes del rocam.
Mentre vaig pujant penso que veure tant a prop la fita que t’has marcat provoca que el cansament acumulat gairebé desaparegui i que el pas, fins i tot, sigui més viu. Aquesta és una sensació que he tingut moltes vegades i que molts dels companys de camí també m’han confirmat. Amb aquest pensament i quan miro enrera el Petit Peric se'm mostra ben ufanós.
En poc més de mitja hora ja trepitjo el cim del Puig Peric. Els núvols entren i surten i alguns s’ajauen a les valls mentre nombrosos pics sobresurten altius i la muntanya em regala una panoràmica superba. De sol ixent i girant com les agulles del rellotge albiro el Petit Peric, el Puig del Pam i la Serra de Madres, el Canigó, el Roc d’Aude, tota la línia de carena que va d’Ulldeter al Puigmal, el Llac de les Bulloses, el Puigllançada, la Tossa d’Alp, el Moixeró i al darrera, la serra d’Ensija. El massís del Carlit, amb el Coll Roig, la Pica del Carlit i el Carlit de Baix, tapa el Cadí.
Per la banda de ponent albiro el Coma d’Or i el Puigpedrós de Lanós. Als meus peus el circ de l’Estany Blau sota el Puig de la Grava i el de la Cometa d’Espanya. Desprès venen els nombrosos cims que coronen les Valls d’Andorra, l’Arièja i fins el Pallars. A la llunyania de l’horitzó destaca la Pica d’Estats i, fins i tot, l’Aneto. En direcció nord i ben propers, hi ha el Puig de la Portella Gran i el de Camporrells i, més enllà el Pic de Baixillada, el de la Tribuna i el del Ginebre. També al nord, però a sota mateix, la Muntanyeta, els Estanys de Camporrells i la Serra de Mauri.
Després de canviar impressions amb els excursionistes que han anat pujant per totes bandes i acabant de gaudir d’aquesta volta completa a l’horitzó emprenc el camí de tornada desfent el mateix itinerari que m’ha portat fins al cim.