Aquest cap de setmana he volgut pujar al Pedró dels Quatre Batlles, el cim de la Serra del Port del Comte, però preparant la ruta per aquest indret m’ha cridat molt l’atenció la història de la Presó del Capolatell, a la Serra de Busa, i, abans de fer muntanyes més altes, m’he decidit a anar-hi per conèixer-la de més a prop.
Vista aèria del Pla de Busa. Arxiu Casa Rial.
Des de Solsona segueixo la carretera de Berga i, a pocs quilòmetres, prenc el trencall de camí que, a bocins asfaltat, cimentat i ben senyalitzat, em porta al capdamunt de la serra. He llegit que no va ser fins a mitjans del segle passat que va obrir-se la primera pista per accedir al Pla de Busa. Fins aleshores solament s’hi podia arribar mercès a algun camí carreter, camins de bast i senderons que superaven les cingleres que l’envolten a través de diversos graus. Després de deixar enrera el llogarret de Besora, uns quants masos i superar el cingle per la Pujada del Grau, arribo al Pla del Rial des d’on diviso la masia homònima, la Casa Vila i l’ermita de Sant Cristòfol que és cap a on em dirigeixo.
“L’altiplà de Busa, situat entre els rius de l’Aigua d’Ora a llevant i el Cardener a ponent, i les serres de Bastets i dels Llengots al nord, està envoltat d’impressionants cingleres per totes bandes. De relleu planer com correspon a un altiplà, la orografia més accidentada correspon al nord amb els serrats de La Llebre, El Cogul, el Capolat i el Capolatell. El pendent suau que tenen vers migdia contrasta amb la verticalitat de les parets de la cara nord. Al Pla de Busa actualment solament hi resta un mas habitat, el Rial. Al segle XIV n’hi havia disset i a les primeries del XIX, en restaven cinc amb una seixantena d’ànimes, a redós de la parròquia de Sant Cristòfol una esglesiola força ben conservada, originària del segle XI i totalment reformada l’any 1758”.
Des de l’ermita, esmentada ja el 1043 amb el nom de Galtén i que formava part de l'antiga jurisdicció eclesiàstica de Sant Pere de Graudescales, segueixo el camí ample que es dirigeix en direcció a Casa Vila, on passo a tocar les seves parets i de l’edifici del corral que avui en dia encara fa servitud com a tal.
Tot el pla està plantat de petites alzines protegides per un extens tancat. Em pregunto el perquè de tot això i la raó me la donaran més tard els habitants del Rial quan comenten que són alzines tofoneres que planta un noi i que donaran els seus fruits d’aquí uns quants anys. Planejo portant a la dreta els contraforts meridionals del Serrat del Cogul, on es troba el cimal de la serra que s’alça fins els 1.526 metres d’altitud, formats per conglomerats on arrelen boixos, ginebrons i algun pi roig.
El camí es transforma en senderó i amb una curta i zigzaguejant pujada arribo al Mirador de la Creueta del Capolat (1.350 metres), a caire de cingle, i des d’on puc gaudir d’una excel·lent panoràmica que puc situar mercès a la taula d’orientació que allí es troba: al nord, vers els Prepirineus, de ponent a llevant es té el Puig Sobirà, el massís del Port del Compte, La Serra del Verd, El Pedraforca i la Serra d’Ensija. Més properes, als nostres peus, la serres dels Llangots i de Bastets i els pobles de Sant Llorenç de Morunys i de Guixers.
M’hi entretinc una estona gaudint d’aquesta panoràmica acompanyat pel vol d’un estol cridaner de gralles de bec vermell i d’uns quants trencalossos que planegen majestuosament per damunt les terres de la vall. La sensació que tinc és d’una tranquil·litat immensa però he de seguir endavant i continuo pel senderó que ara perd alçada i que passa per entre boixos i un bosc de pins rojos on, molts d’ells, tenen la bossa de la processionària penjant de les branques.
Al poc temps, després de baixar per un curt tram rocallós del conglomerat, arribo a la passarel·la que dóna accés a la mola del Capolatell i a la Presó de Busa. Fins fa uns quants anys era formada per un parell de troncs units per taulons de fusta horitzontals i no tenia baranes. A causa del seu estat precari, va ser substituïda per una palanca metàl·lica pels veïns de Navès molt més segura i que et permet observar tranquil·lament l'esvoranc que supera. Veure això et permet comprendre el perquè del nom de "presó" a aquest indret inexpugnable.
“El Capolatell és una mola rodejada completament de cingles que es troba a l'extrem de ponent de la Serra de Busa, al municipi de Navès (Solsonès) formada per conglomerats montserratins i està clivellada per nombrosos avencs. El seu cim, planer i amb una lleu inclinació cap el sud-est, té una alçada compresa entre els 1.180 metres a l'extrem sud-est i assoleix la seva màxima elevació als 1.316 metres a l'extrem nord-oest. Té una extensió aproximada d'1,5 hectàrees que en la seva totalitat estan ocupades per un esclarissat bosc d'alzina.
El cim està rodejat completament de cingles de caiguda pràcticament vertical d'un centenar de metres de desnivell excepte en el seu extrem oriental on presenta una estreta gorja mitjançant la qual s'uneix a la Serra de Busa. En aquest punt la cinglera no deu tenir gaire més de 10 metres de profunditat. Malgrat això, és suficientment alta com per a fer necessària una palanca o pont per a accedir a la mola.”
El cim està rodejat completament de cingles de caiguda pràcticament vertical d'un centenar de metres de desnivell excepte en el seu extrem oriental on presenta una estreta gorja mitjançant la qual s'uneix a la Serra de Busa. En aquest punt la cinglera no deu tenir gaire més de 10 metres de profunditat. Malgrat això, és suficientment alta com per a fer necessària una palanca o pont per a accedir a la mola.”
Travesso la palanca i de seguida arribo a la punta de la cinglera des d’on se m’obre una formidable panoràmica sobre la Mola, la Vall de Lord, el pantà de la Llosa del Cavall i, com a teló de fons, els contraforts de la serra del Port del Comte.
Caminar per aquest planell suposa fer-ho amb compte degut de que tot ell està clivellat de profunds esvorancs. Només cal saber que a migdia de l’esperó hi ha l’avenc del Capolatell, amb una profunditat de 115 metres, cosa que el converteix amb el segon avenc més profund de la comarca, només superat per l'avenc de Montserrat Ubach. Aquesta morfologia tan particular va comportar que durant la guerra del francès (1808-1814) el Capolatell fos utilitzat com a presó de soldats de l'exèrcit de Napoleó la qual cosa va comportar que encara actualment el Capolatell sigui conegut també amb el nom de la Presó de Busa.
“El caire de talaia inexpugnable va fer del Pla de Busa un bastió militar durant la Guerra del Francès i les Carlinades. El mariscal Luis Roberto de Lacy Gautier, Capità General de Catalunya, promulgà un decret l’any 1811 per reclutar soldats per a lluitar contra els francesos. Aconsellat pel coronel solsoní Francesc X. Cabanes i Escofet, Busa fou destinat a campament d’instrucció i rereguarda segura. S’hi arribaren a concentrar fins a 8.000 homes, allotjats en barraques de fusta. Es fortificaren entre el 1.811 i el 1.812, amb murs i talaies de defensa, els punts més febles com els graus de la Guàrdia i de la Creu on encara hi resten alguns vestigis. Aquests treballs foren projectats pel matemàtic i geògraf Agustí Canellas i Carreres de qui es conserva un mapa de Busa. Per ell sabem que al Cingle de la Creu hi havia instal·lat un telègraf òptic i que Ca l’Artiller era un polvorí. Però de tota aquesta història militar, el que probablement més ha quedat a la memòria popular és l’esperó del Capolatell, conegut per la Presó de Busa. Separat de la cinglera per un profund esvoranc, s’hi accedia per una passarel·la de fusta (avui de ferro). Aïllat per parets verticals i clivellat de profundes escletxes, fou destinat com a presó dels soldats napoleònics. La llegenda romàntica narra que alguns, en no poder resistir-ho, es llançaven al buit cridant: _ Mourir á Búsa et resurgir á Paris _. També es diu que els llops que rondaven pels verals de Casa Llobeta feien la resta.”
La tarda va avançant ràpidament i és hora de tornar al lloc de sortida ja que la llum del sol es comença a apaivagar i no vull que m’enxampin les ombres del capvespre per aquest lloc que he conegut avui.
Si voleu saber més coses sobre la Presó de Busa us recomano aquest article: Fortificació de Busa (1811-1812) de Ramon Viladés Llorens i aparegut a la Revista l’Erol, revista cultural del Berguedà, any 2008, núm. 98. I un llibre sobre aquest territori: La Vall de Lord i el seu entorn de Jaume Fruitós i Sayol.
