EL TOSSAL GROS I PRENAFETA VELLA

De les muntanyes que separen el Camp de la Conca a la que més m’agrada pujar és al Tossal Gros, sense desmerèixer, però, els cims de la Cogulla i de la Somerota, a la serra de Miramar, o bé les de la Muntanya de Sant Ramon o d’en Serrils. Les alçades són molt modestes, no abasten els 900 metres d’altitud, però les panoràmiques que et regalen a banda i banda, no tenen preu.   

       “La serra de Miramar és el límit sud-est de la comarca de la Conca de Barberà i constitueix una barrera geogràfica natural quasi bé infranquejable que la separa de la comarca de l’Alt Camp. La zona del Tossal Gros, també anomenat com a Morrot de Sant Jordi o Tossal d’en Jordà, està situada a la part nord de la serra de Miramar, fent de línia divisòria entre els termes municipals de Montblanc, Cabra del Camp i Figuerola del Camp. Per vorejar aquesta imponent muralla rocosa existeixen dos punt d’alçada inferior, el coll de Cabra que, amb els seus 570 metres d’altitud, es troba a l’extrem nord-est de la serralada; i el pas del coll de Lilla (580 metres) situat a l’extrem sud-oest, encara que, més enlairades, també trobem dues collades més a la part central del muntanyam: el coll de Coloma i el coll de Prenafeta a cavall entre ambdues comarques.”

Començo a caminar des de Prenafeta, just al davant de la petita església, seguint el camí asfaltat que porta al capdamunt del llogarret i que deixa, a banda i banda, els xalets de nova construcció.

       “Després del total despoblament de Prenafeta Vella al segle XVIII i del procés de construcció del poble en la seva nova ubicació, Prenafeta Nova era sufragània de Figuerola del Camp, però en l’ordre jurisdiccional depenia de Poblet, essent la capitalitat d’una baronia que comprenia, a més, Figuerola, Miramar, el Mas de n’Amill i Puigdespí. A partir de la dissolució del règim senyorial, l’administració municipal anà a càrrec de Figuerola, amb la figura de l’alcalde pedani fins l’any 1850, data en la qual els veïns de Prenafeta van demanar la segregació i la unió amb la vileta veïna de Lilla. Finalment, l’any 1878, Lilla i Prenafeta conjuntament, es fusionaren amb el municipi de Montblanc.

La toponímia actual del terme encara és viva de noms de masos, com el Mas de Gassol, el Mas de Magraner, el Mas Vell, el Mas Nou, el Mas de la Sabatera i la Barceloneta; masos hereus de les antigues possessions que existien a l’indret entre els segles XV i XVII. Dins l’antic terme de Prenafeta hi havia la Quadra de Montornès, una petita extensió de terreny amb un nombre d’una dotzena de confessions comptabilitzades, on s’aixeca l’ermita de Santa Anna, a la qual acudien devotament els veïns de la rodalia per demanar a la Mare de Déu ajut, pluja o guarir les malalties.”

Josep Maria Grau.: “El terme de Montblanc.”

A principis del segle XIX consta que existeixen trenta cases de camp amb cent vint-i-una ànimes de comunió i a la meitat del segle XIX, el nou poble de Prenafeta és descrit, a través del treball de Pascual Madoz, com:

 “lugar en la provincia y diócesis de Tarragona (4 leguas), partido judicial de Montblanch (1/2), audiencia territorial y capitania general de Barcelona (14), ayuntamiento de Figarola del partido de Valls. Situado en el declive de una sierra, próximo á un torrente, con buena ventilación, y clima templado y sano, tiene 35 casas y una iglesia parroquial, la Transfiguración del Señor, aneja de la de Figarola, servida por un vicario. El término confina al Norte con Barbará; al Este con Figarola, Miramar y Valls; al Sur con Lilla y, al Oeste, Montblanch. El terreno es de buena calidad en general, le cruza un barranco de curso perenne en invierno, y un camino de herradura que comunica el campo de Tarragona con la conca de Barberá. Produce trigo, vino, cebada, aceite, almendras y patatas; caza de conejos, liebres y perdices. Su industria es un molino de aceite y fabricación de aguardiente. Tiene una población de 25 vecinos, 139 almas”.

Amb poc temps arribo a la Font d’en Guàrdies i aquí ja puc decidir cap a on encamino les meves passes. Seguint el camí ample de la dreta aniria cap a Lilla passant per Cal Giró i la Barceloneta; pel de l’esquerra, cap a Cabra del Camp, i el del mig, el vell camí de Prenafeta Vella i el Coll de Prenafeta que és per on començo a pujar. Aquests camins estan ben indicats amb un bon grapat de pals indicadors... i perdre’s és gairebé impossible! Espero que no passi com en altres llocs on els brètols que “surten a muntanya”, que d’haver-hi, n’hi ha, no els acabin destrossant. Encara ara em pregunto quins són els motius que tenen per fer-ho. Com en d’altres coses, no sé la resposta.  

El vell camí passa per entre un alzinar ben obac, on els pins també volen tenir protagonisme, i va pujant sense gaire descans. L’ombra i la frescor s’agraeixen mentre m’aturo de tant en tant per contemplar les flors de les plantes del bardissar que ocupa les vores del camí: romaní, estepa negra... i sobretot les petites roses del roser caní. En arribar a la clotada de l’Estret el camí passa encaixonat entre panys de roca i em mostra l’antic empedrat. Algú ha netejat recentment aquest tram de l’itinerari i tot té una perspectiva diferent.

Segueixo pujant i arribo a un eixamplament on trobo una trifurcació. Per la dreta marxa el vell camí del Coll de Prenafeta; al davant, l’ample camí de la Planota del Faló i, per l’esquerra, el que va a passar per l’antic assentament de Prenafeta Vella que és per on vull continuar. Les alzines, pins i bardisses ho ocupen tot però no el suficient per tapar les restes dels antics murs de les cases del lloc avui totes enderrocades.   

       “Les restes del vilatge abandonat de Prenafeta es troben situades al vessant meridional del tossal on s’alça el castell del lloc, al sector sud-est del poble actual. Mentre que el poble nou es bastí al final de la plana, el poble vell s’arredossà en una vall tancada a sota mateix del castell. La història de l’antic poble de Prenafeta o Prenafeta Vella, edificat en aquest indret a la darreria del segle XI, no es pot deslligar de la història de la fortalesa. Un camí vell, empedrat en molts trams, permet anar de la font del poble actual fins a un pas engorjat conegut com la clotada de l’Estret on es troben les restes de les primeres cases del poble, munts de rocs i diverses parets mig arruïnades que corresponen a habitatges i a alguns marges. Al llarg del camí que permet accedir al cim del turó es veuen aproximadament una dotzena de possibles habitatges, separats els uns dels altres. Moltes d’aquestes cases de pagès són força grans, amb unes dimensions mitjanes de 8 metres de llarg per 6 d’ample, i tenen un pis superior. Cal pensar que corresponen a habitatges construïts ja en un moment tardà, proper a la data en què s’esdevingué l’abandonament del lloc, que hom suposa que fou entre els segles XV i XVIII.

       A les acaballes dels anys setanta i començaments dels 80 del segle passat es van realitzar diverses campanyes d’excavació arqueològica on també es van fer tasques de desbrossament i de topografia. En el transcurs d’aquestes campanyes es van excavar i estudiar sobretot dues habitacions situades a prop del camí de l’església i el castell. A l’angle nord d’una d’aquestes cambres s’hi va trobar una sitja, amb materials datats des de l’inici del segle XIV fins al principi del segle XVI. Malgrat la troballa d’aquests materials tardans, l’existència en aquest indret de nombrosos murs que pertanyien a habitatges rurals, va motivar que hom pensés, com a hipòtesis de treball, que hi hagué una repoblació d’aquest lloc cap al segle XII.”

Quantes històries amaguen aquests murs enderrocats. Segur que a l’indret la vida en aquells temps no havia de ser gens fàcil i quan el castell ja va perdre la seva funció de protector les millors terres de la plana de ben segur que anaren cridant els seus habitants fins que tot va quedar abandonat. El senderó continua avançant fins arribar a l’única construcció que queda dempeus: l’església de Sant Salvador de Prenafeta.  

       “A l’any 1166 correspon la referència documental més antiga que es coneix sobre l’església de Sant Salvador de Prenafeta, però no s’ha de deixar de pensar en les dates més reculades que es tenen sobre l’edificació del castell de Prenafeta i de la repoblació del lloc entre els segles X i XI. L’edifici de l’església devia ser constituït originàriament per una sola nau amb capçalera plana o carrada. Una reforma posterior, que es podria situar durant els primers anys del segle XIV, va implicar l’ampliació d’aquesta nau primitiva i s’hi afegí aleshores un nou tram, d’idèntica llargada a l’anterior, comunicades per una arcada de perfil apuntat, i en la capçalera es bastí un absis. La nau, bastida alhora que l’absis, es va cobrir amb una volta de canó apuntat que es construí sobre una cintra formada per un encanyissat de canyes juxtaposades, els senyals del qual han quedat en el morter que va servir per a lligar el reble...

       Els carreus de l’arcada que divideix les dues naus i que corresponen al mateix moment de les obres, estan tallats i col·locats acuradament. Es conserva el portal originari que s’obre a la façana de ponent de l’església resolt amb un arc de mig punt fet de dovelles totalment irregulars. Com a únic element decoratiu es troba, a la imposta que recorre la nau i d’on arrenca la volta, un petit cap humà esculpit esquemàticament.”

M’aturo una bona estona contemplant la senzillesa de la construcció. S’hi està bé assegut a l’interior de l’esglesiola recolzant l’esquena contra el mur de la nau i aixecant la mirada cap al sostre encintrat i cada cop més emmascarat pel fum de les fogueres que fa la gent. Torno al camí i en un no res arribo a la font de Sant Salvador enllaçant amb l’ample camí del Coll de la Planota del Faló on em desvio per un senderó que porta al Castell de Prenafeta vorejant els peus del penyal on es va edificar. Uns graons ben vistents de l’antiga escala d’accés donen pas a un replà on es troben les restes de murs i parets i des d’on tinc una panoràmica immillorable de la Conca tot i la calitja que es comença a aixecar.     

       “El castell de Prenafeta, conegut també com a Torre del Moro per la gent de la contrada, és esmentat ja l’any 980 en una de les donacions que efectua el comte Borrell II als senyors del castell de Cabra. Es troba situat al capdamunt d’un esquerp penyal rocós dominant la plana que s’estén als seus peus i als vessants del Tossal Gros. El seu topònim ve del llatí “Prena facta”, que vol dir penya o roca trencada. El conjunt és format bàsicament per un parell d’edificis que en realitat corresponen a dues construccions fetes en èpoques diverses. D’una banda, en un extrem de la cresta, hi ha un encimbellat petit castell roquer, molt reduït i actualment mig tapat per la vegetació. D’altra banda, a l’altre extrem del crestall, hi ha una casa forta. Entremig hi havia encara alguna que altra dependència, en part excavada durant els darrers anys.

  

La fortificació situada a l’extrem oriental és la més antiga i té una planta gairebé trapezial. A l’extrem oest del tossal hi ha les restes del que va ser una casa forta. Fins que va patir un enfonsament l’estiu de 2006, encara s’observava un pany de paret, amb una alçada d’uns 5 metres per 8 de longitud, construït a base de carreus de mides diverses, alguns de molt poc treballats, més o menys arrenglerats en filades i units amb morter, on hi havia dues espitlleres. En principi es pot pensar que en un primer moment, cap al segle XII, es va construir el castell de l’extrem est ocupant el que hom anomena un niu d’àligues que dominava el pla de la Conca, el camí de Figuerola i el poble que es degué bastir al seu dessota, prop d’aquesta via. En un moment més tardà, al segle XIII o ja al segle XIV, es degué edificar la casa forta com habitatge més còmode per als senyors d’aquest lloc.”

M’estaria molta més estona contemplant tot el que se m’obre davant els ulls però encara no sóc ni a mig camí i ja tinc ganes de fer cim. Desfaig el senderó que m’ha portat i torno al camí principal des d’on començo la feixuga pujada. Suo de valent fent amples llaçades i aturant-me més d’un cop per a recuperar l’alè i amb l’excusa d’anar girant la vista enrera per contemplar la vista i comprovar el desnivell que estic pujant. Per aquest camí he pujat moltes vegades i sempre penso el mateix: no podria ser més suau? Doncs es veu que no. Les llaçades se succeeixen i sembla que no s’acabin mai però per fi assoleixo el Coll de la Planota del Faló on em trec la motxilla i m’estiro damunt el fenàs. El descans dura poc perquè sé que la pujada encara no s’ha acabat. Abandono el camí ample per un senderó que s’endinsa per entre la pineda i que continua pujant acusadament. A poc a poc el bosc s’aclareix i dóna pas als garrics que em comencen a esgarrapar les cames abans d’aconseguir el carener del Tossal i arribar al cim.

Des del cim del Tossal Gros, en dies clars, s’obtenen unes immillorables panoràmiques sobre els pobles i muntanyes de bona part del Camp i de la Conca de Barberà.

"Coll de la Planota (771 m.), entre el serret del Coll i el tossal Gros o morrot de Sant Jordi o d'en Jordà. Aquest collet és tapissat d'herbei i hi creix un bosquet de pins. El sender hi acaba. Si des d'ací es volia anar vers el cim del tossal Gros, només hi ha uns deu minuts de pujada poc forta. Des del capdamunt d'aquesta muntanya es destria un panorama considerable.

Al nord, tancant l'ampla clotada de la Conca de Barberà, s'albira la serra del Tallat, amb les ruïnes de l'abadiat i les cases de Forès encimbellades. Al nord-est, hi ha el coll de Deogràcies, el Montclar, la serra de Comaverd, per damunt de la qual guaita el castell de Queralt, i la de Salmella; al fons, el Montserrat es veu per sobre el coll de la Rovira Seca.

A l'est, s'eleven els puigs de Formigosa i de Montagut. Al sud-est, hi ha el turó de Selma i la serra del Montmell; en el camp del pla de Tarragona, a primer terme, es veuen els pobles de Figuerola i del Pla de Cabra.

Al sud, amb gran visió, hi ha el Camp, amb la mar al fons. Al sud-oest, el poble de Miramar i la Cogulla; després, el puig de Marc, el turó de Sant Pere de la Selva i, com a darrer terme, les serres blavisses de Vandellós. A l'oest, es veuen els Motllats i les muntanyes de Prades.

Al nord-oest, la vila de Montblanc i, tancant la Conca, la collada de Tarrés i part de la serra del Tallat; a primer terme, la Torre dels Moros i, sota d'ella, les cases de la Prenafeta nova."

Josep Iglésies i Joaquim Santasusagna. 1934.

Ara si que l’aturada la faig llarga. Bufa el vent en totes direccions i m’obliga a tapar-me i a buscar recer per entre el rocam però no m’impedeix gaudir de la panoràmica i de la solitud de l’indret. Un altre regal que m’emporto d’aquest cim abans d’emprendre el camí de baixada de nou cap a Prenafeta.

El recorregut el podeu seguir a través dels pals indicadors que es troben instal·lats al llarg de tot ell. Si voleu fer altres variants més llargues, des de Cabra del camp, Miramar o Figuerola del Camp, us recomano el mapa “Serra de Miramar, del Francolí al Coll de Cabra” editat per Editorial Piolet l’any 2008 amb motiu del 44è Dia del Camí de Muntanya de la IV Vegueria de la FEEC. Si voleu més informació sobre el vilatge de Prenafeta Vella, la seva església i el seu castell, consulteu el volum XXI de l’obra “Catalunya Romànica”. No us decebrà.

LA MOLA DE GENESSIES

La Mola o Moleta de Genessies forma part del grup de serres que configuren el nucli orogràfic de les muntanyes de Vandellòs, la serra de Llaberia i el Montalt, i les muntanyes de Tivissa, les quals constitueixen una renglera interior de les muntanyes del Camp que contorneja la zona del Baix Priorat. Tot aquest nucli presenta una fisonomia de grans cingles per totes bandes constituint sovint eroles i plans enlairats com la mateixa Moleta i les seves muntanyes veïnes com la mola de Fatxes, la mola de la Viuda o de Remullà, la mola del Grèvol, la mola de Nadell... Precisament aquestes vores escarpades, el ras planell superior i un perímetre si fa no fa arrodonit, fan aquests darrers relleus prou inconfusibles dins el paisatge: llurs contorns ben definits en certa manera les aïllen o destrien netament dintre del conjunt de què puguin formar part.

Començo a caminar des del Mas de Genessies, una de les moltes hisendes que es troben dins el terme municipal de Vandellòs i que forma part, juntament amb els llogarrets de Fatxes, l’Almadrava, Castelló, Remullà, Gavadà i Masdevalentí del poblament disseminat d’aquest territori i que en l’actualitat resten deshabitats.

“El mas de Genessies fou bastit als vessants meridionals de la Moleta de Genessies, a la part central del nucli muntanyós i a 480 metres d’altitud, en un fondal ben proper a la capçalera del Barranc Fondo també anomenat torrent de Gavadà, envoltat de carenes que aconsegueixen els 743 metres d’altitud. Fou una de les antigues cases fortes de la contrada de la qual se’n tenen notícies a partir del segle XIV i en la que encara es poden veure les restes d’un mur de maçoneria escarpat que havia de pertànyer a l’antiga torre de defensa documentada al segle XVI. El contracte per a la construcció de la dita torre se signà el 1584 i la seva construcció s’acabà el 1588 essent el seu cost de 90 lliures barcelonines.”

“A la dècada dels anys 30 del segle passat encara presidia amb orgull una extensa hisenda formada per tota la part visible de la vall fins la línia de les carenes. La masia, amb els seus corrals, la pallissa i d’altres edificacions, tenia més l’aparença d’un caseriu que no pas d’un mas. Propera a ella es troba la seva bassa i la font que raja per entre un marge de pedra seca al costat d’un gran plataner. A les seves terres s’hi conreaven ametllers, vinya i, sobretot, avellaners. Durant el primer quart del segle XX el mas disposava d’un pluviòmetre que ajudava a mesurar la quantitat de pluja de les precipitacions en tot aquest sector. En l’actualitat es troba totalment transformada per les edificacions que s’hi ha anat annexant. Malgrat conservar dempeus la seva bona planta, presenta un aspecte descuidat i fins i tot van desapareixent els rellotges de sol que es troben a la façana d’entrada al mas.”

Unes quantes dades més de la història del mas i dels seus habitants ens l’aporten Màrius Bru i Joaquim Camps a través dels seus treballs de recerca:

“Bon xic perdut en la confluència de tres comarques: Baix Camp, Priorat i Ribera d’Ebre, el mas de Genessies és la seu de la família Jardí. Aquesta posseeix el patrimoni des de l’any 1312, a través de dinou generacions... En fer-se independent la municipalitat de Vandellòs l’any 1812, el mas de Genessies passà a dependre d’ella administrativament. El primer membre conegut del llinatge fou Domènec Jardí, camperol, habitant de la “villa del castell de Teviça” el qual amb la seva muller Elisenda, comprà, l’any 1324, una peça de terra situada a la Coma de Jovara. Els successors del matrimoni anaren engrandint la possessió amb una casa corral a Gavaldà l’any 1353, un censal el 1370, entre altres diverses adquisicions. El 1381, Pere Jardí pogué afegir al seu cognom el toponímic de Genessies, escrit Genexia primer, després Genexies i per últim, l’avui corrent.

L’arxiu privat de la casa, curosament ordenat pel seu cap, el doctor Ramon Jardí Borràs, és excepcionalment complet. En el segle XIX, se succeïren els hereus Francesc i Josep Jardí, avi i pare de l’actual i venerable cap de casa. Ramon Jardí i Borràs. El primer fou capdavanter liberal de la contrada, gran elector d’Estanislau Figueres, aquest diputat pel districte i primer president de la primera República. Anteriorment a la fil·loxera, Genessies era vinyar productor d’un raïm de la qualitat de les veïnes vinyes del Priorat. Valentament els Jardí substituïren els ceps morts per avellaners i així mantingueren, amb altres plantacions forestals, l’economia d’un patrimoni d’unes 500 hectàrees de superfície, en règim de parciari.”

El camí em fa passar per entre les edificacions del mas i pel costat mateix de la bassa i la font, per entre bancals d’avellaners, tenint al davant els cingles de les dues moletes, a l’esquerra la d’en Botí i a la dreta la de Genessies. Aviat creuo la llera del Barranc Fondo i trobo una bifurcació de camins. El de la dreta marxa cap a la Portella de Gardell, per on vull retornar i, per la l’esquerra, el que porta al Coll de Rourar el qual segueixo remuntant la rasa que hi davalla. Hi ha trams del senderó que s’enfilen ardits i que es troben molts malmesos. Guanyo alçada ràpidament i de quan en quan m’aturo per a recuperar l’alè i aprofito per guaitar cap al fondal i veure com els bancals margenats esglaonen els faldars de la muntanya fins a tocar els peus del cingle. Avui són parades ermes on creixen pins i brolles però quin goig devien fer quan la vinya tot ho ocupava.

Acabo la pujada i arribo al Coll del Rourar on aprofito per fer un descans i gaudir de l’extensa panoràmica que s’obre al meu davant on es destaca la vall de Jovara als meus peus i, al proper horitzó, la Serra de la Creu. Per a pujar a la Mola de Genessies he de seguir un corriolet que marxa per la dreta però abans vull fer-ho a la Mola d’en Botí. M’ho han recomanat excursionistes que tenen ben trepitjats aquests verals tot dient-me que la petita marrada paga en escreix l’esforç que faré. Els hi faig cas i cap allà que me n’hi vaig. De primeres el corriol és ben vistent però després és l’instint que t’hi ha de portar seguint els viaranys que han obert les cabres que pasturen per aquests indrets per entre els botjars que creixen per entre les restes de troncs cremats. No té pèrdua i en poc temps ja sóc al cordal de la moleta que puja suau fins al planell del cim. Aquests excursionistes tenien tota la raó del món. La panoràmica és espectacular, des del Montsià fins als límits orientals del Camp passant per les alçades del massís del Port, les serres del Boix i de Cardó, la planúria del Delta, els relleus de la costa presidida pel Cap de Salou, les Muntanyes de Vandellòs..., se’m fa difícil trobar paraules per poder-ho descriure.

M’hi estic una bona estona anant amunt i avall pel planell guaitant cap als quatre costats. I quan el vent ja comença a ser empipador reprenc la marxa baixant de nou cap al coll per començar la pujada a la Mola de Genessies que he tingut al davant i que ja em comença a cridar. El camí que hi porta està molt fressat senyal inequívoc de que el lloc és molt visitat. Tresco ben proper al peus de la cinglera fins a trobar el grauet que permet el pas i que em porta a l’altiplà central de la mola on es troben les restes de marges de les construccions que hom diu que van pertànyer a un poblat ibèric.

“La part superior de la Moleta de Genessies constitueix una erola cenyida de cingles per totes bandes constituint un veritable pa de roca sobresortint de la serra, a la qual només s’hi accedeix pel camí del Coll del Rourar a través d’un petit pas aparionat amb un marge de pedres i d’un altre escarpat pas que permet superar el cingle des del Portell de Genessies. En la seva part superior constitueix un pla d’uns 100 metres d’ample per 500 de llarg, orientat en direcció nord-oest a sud-est. Per aquesta darrera banda el planell forma un repeu que constitueix el veritable cim de la mola i on actualment es troba el vèrtex geodèsic que assenyala el seu punt culminant a 712 metres d’altitud.

A la banda contrària, la més septentrional, hi ha les restes d’un extraordinari nombre de construccions de pedra en sec, on s’aprecien els marges de pedra formant paret i tancant el que semblen uns habitatges. L’aspecte que ofereix és el d’un gran poblat ibèric on s’ha arribat a recollir algun fragment de ceràmica roja deslluïda. Ja a principis dels anys 30 del segle passat hi havia la preocupació per no haver-se fet una excavació metòdica a desgrat de l’interès que despertava el poblet derruït pel seu bon estat de conservació i per la seva situació privilegiada. Si per la posició que ocupa el més que probable poblat ibèric ens podríem aventurar a dir que podria ser un assentament de la tribu dels cossetans, habitants de la zona del Camp de Tarragona, i a cavall de les relacions que haurien de tenir amb els ilercavons, pobladors de l’antic territori de la comarca de Tortosa que s’estenia fins al territori de Tivissa. També és de suposar la importància estratègica de l’indret i els seus voltants ja que s’han trobat vestigis de cultures anteriors a través de les pintures rupestres de la Cova del Racó d’en Perdigó, la Cova de l’Escoda i la balma d’en Roc, pertanyents a l’art llevantí.”

Passejo pel planell fotografiant marges i pedres i quan penso que ja en tinc prou començo a fer el darrer tram de pujada que em porta al cim de la mola que es veu molt proper. Trepitjo terreny aspre i eixut on la calcària escardada a vegades sembla un trencaclosques i per on entre les escletxes creixen les porrasses, els garrics, el fenàs i les farigoles. Per què serà que m’agraden tant aquestes roques? Arribo al cim sense trobar la resposta. 

“Part superior de la Moleta de Genessies (712 m. d’altitud). Des d’aquesta part culminant s’albira un panorama colpidor. És una de les millors vistes de què es pot fruir per aquestes serralades; un panorama de muntanyes abruptes amb pics i cingles alterosos que sobresurten uns darrera els altres. Extensions extraordinàries de serres per tots costats. Al Sud, a primer terme, hi ha la pedrissa del Mas del Sedó i, darrera, la tossa de l’Alzina, la mar i, encara, el poble de Perelló difuminat. Al Sud-oest, el tossal de Montagut, la serra de Cardó allagassada, amb el pic de la Creu de Santos fàcilment destriable; darrera Cardó, els Ports de Beseit. A l’Oest, les serres de la Creu i de Missamaroi. Al Nord-oest, la punta de la Tossa de Tivissa, la pedrissa del Blaiet i la punta del Corb; darrera seu, llunyanes, les muntanyes de la Terra Alta. Al Nord, el pic de Jovara o de l’Oró i la punta del Corb o dels Caimes. Al Nord-nord-est, el Montalt i la Mola. Al Nord-est, les serralades de Llaveria i el Montredon. A l’Est, la mola de la Viuda o de Remullar i el llogarret d’aquest nom; darrera seu, les muntanyes de Pratdip i la planura del Camp de Tarragona, amb el cap de Salou dins la mar. A l’Est-sud-est, la mola de Nadell, la Serrada de Castelló, els Taixos i la collada de Navaies o de la Basseta. En el sot immediat, presidint amples conreus, es veu el mas de Genessies que, des d’ací, apar un petit llogarret. S’ha de descendir de la moleta pel mateix indret on s’ha pujat. En ésser novament al camí de sota cingle es va planejant vers migdia amb gran vista damunt el Pla del Borgar i la serra de Cardó abans d’arribar al Coll del Rourar.” 

J. Iglésies i J. Santasusagna. “Del Camp de Tarragona a l’Ebre”. 1931.

“Cim i piló geodèsic a 711 metres d’alçada. Fotos. Gaudirem de la gran panoràmica de 360º. Cap a llevant veiem un grup d’antenes de telefonia. Més enllà, els Dedalts de Vandellòs, el Pallars i el serret dels Avencs. Al fons, la mar, les moles del Taix i la tossa de l’Alzina. Cap a ponent, les muntanyes de Tivissa, entre les quals destaquen la serra de la Creu, la de les Cabreres, Missamaroi, la Tossa, el Lloro i el Corb. Al fons, el barranc de Jovara, amb les dues agulles d’escalada anomenades Miloques de Quintana, que foren adquirides per l’escalador reusenc Josep Barberà Suqué, afincat a Sant Cugat del Vallès, ara ja traspassat. A ell li agradava mostrar l’escriptura notarial d’aquesta propietat. També veiem els Ports amb el Caro, la Punta de l’Aigua, el tossal d’Engrilló i la Xàquera o Creu de Santos al massís de Cardó. Molt llunyà, al SW, veiem el Montsià. Cap al NE, el Montalt, el Montsant i les muntanyes de Llaberia.”

A. Cabré. “Muntanyes de la Costa Daurada i de les Terres de l’Ebre”. 2011.



Després de badar i badar, i de destriar les muntanyes que m’indiquen les guies que carrego a la motxilla, sap greu, però he de començar a baixar de la muntanya. Torno al bell mig del planell inferior i busco el pas que es troba al costat contrari de per on he pujat, just allà on comença una petita depressió. Al principi pot semblar que no hi ha camí però amb bona vista i intuïció trobo l’estreta escletxa que baixa esbiaixada per la paret del cingleret que tancat la Moleta per aquest costat. Pel costat oposat una tartera marca el curs d’una rasa mentre que el viarany, ara més semblant al camí que obren les cabres que no pas a un senderó, em fa posar dins el bosc i continuar la baixada. En alguns llocs trobo fites de pedra però no me n’estic de posar-ne algunes més per fer més vistent aquest bocí d’itinerari. En poc temps arribo a llit del Barranc Fondo i el segueixo aigües avall passant per un estret on el camí s’eixampla definitivament fins arribar de nou al Mas de Genessies.

No vull acabar aquesta excursió sense poder treure l’entrellat d’on pot venir l’origen del mot Genessies. Per això us transcriuré unes anotacions que em va passar un amic excursionista i que crec molt interessants sobre un “intent explicatiu del mot Genessies”:

“Al 1381, Pere Jardí de Vandellòs, propietari de la masia de Genessies, esposà el nom de la masia com a segon cognom, en la forma Genxia. Després la masia es va anomenar “dels Genexies” fins arribar a la forma actual. Informació del llibre “Les cases pairals catalanes” (edicions Destino).

En el llibre “Tivissa - Un poble antic de la Catalunya Nova” publicat per la Biblioteca Mestre Cabré de Tivissa, en l’apartat etimologia de les muntanyes, diu: Genessies: àrab. A Mallorca hi ha Canessies, d’aquest origen.

El llibre ”Onomasticon Cataloniae” de Joan Coromines, diu: Canessies, alqueries del terme d’Alaior (Mallorca), plural de Canesia que es llengua aràbiga significa “església”.

Sembla, doncs, que Genessies sigui una variant de Canessies, plural de la paraula àrab kanisia,  església.”

Ramon Ferré. “Pujada a la Mola de Genessies". Març de 1991.

Podeu seguir aquest itinerari a través del mapa Muntanyes de Tivissa. Escala 1:15.000. Editorial Piolet. 2010. Fins al Coll del Rourar només cal anar seguint els senyals del Sender PR-C 92. Després, els corriols de pujada a les Moles d’en Botí i de Genessies, així com el retorn al mas pel Barranc Fondo, hi trobareu fites de pedra.