AMB NEU CAP AL PUIG D'EN CAMA

Tota la setmana dient que nevaria a cotes baixes… i per fi l’han encertada! Durant la nit la pluja ha fet acte de presència i la primera cosa que he fet al despertar-me ha estat guaitar per la finestra i he vist el Puig ben enfarinat. Així, doncs, triar l’excursió d’avui ha estat ben fàcil perquè veure neu tan a prop de casa no és cosa que passi cada dia i aquestes ocasions no es poden desaprofitar.

Començo a caminar des de la Selva del Camp, just allà on entronquen els camins d’Almoster i el de l’ermita de Sant Pere, i començo a tirar  amunt. Els qui coneixeu aquesta zona potser estareu d’acord amb mi quan dic que pujar per aquest tram de camí sempre l’he trobat monòton i un xic enutjós: camí enquitranat, xalets a banda i banda, cotxes amunt i avall.., però avui, veure la neu com ocupa el camí i que ha quallat damunt les branques dels arbres, el fa molt diferent.

Guanyo alçada a bon pas mentre m’aboco als contraforts del Puig per on sobre pas el barranc de la Bassa. Els masos i casetes que s’estenen per aquest vessant de muntanya es destrien fàcilment mentre els núvols es van enretirant i el sol comença a lluir amb força.

La darrera pujada m’atansa a l’ermita de Sant Pere passant per entre xiprers i pins. Tot i el seu aspecte modern hom diu que l’origen de l’ermita de Sant Pere del Puig es perd entre els temps més remots de la història de la Selva del Camp i s’afirma que fou edificada damunt de ruïnes musulmanes, les quals correspondrien a construccions aixecades sobre enderrocs romans.

“Els edificis de l'ermita en l'actualitat, són molt modestos. Tenen la façana de cara a migdia i són la capella i la casa de l’ermità. La capelleta és de modestes proporcions i la construcció general és d'obra comuna. Solament els angles presenten carreus de pedra picada, com també el portal de l'esglesiola, a la clau de l'arc de la qual hi ha la inscripció de la data de 1861. Al damunt de la portalada s'obre un ull de bou que dóna llum a l'interior; més enlairada corre una cornisa sobre la qual s'aixeca un remat amb un finestral al mig, a manera d'espadanya que conté una campana. Pel costat esquerre s'hi troba la construcció annexa de la casa de l’ermità, sense sortida directa a la plaça, i que consta de dos pisos. Al darrera de tot el conjunt es troben les ruïnes del que fou el primitiu assentament. Pel consum d'aigua de l'ermita existia una cisterna que arreplegava l'aigua de pluja que queia al damunt de les teulades. Construïda amb carreus de llicorella i ben protegida, sortia fresca i deliciosament potable.”

Descarrego la motxilla i em prenc una estona de descans assegut al banc de pedra que voreja la façana principal per contemplar la panoràmica que s’obre davant meu. El Camp es veu difuminat per la calitja que es comença a aixecar però girant la vista cap a les muntanyes la panoràmica canvia completament i les serres del Pou i la Mussara es presenten ben vistents i emblanquinades.

Després de regalar-me la vista reprenc el camí cap al cim del Puig on la terra i les pedres han guanyat la partida al quitrà i al ciment i això és una benedicció per a cames i peus. El camí carener és feixuc, amb una constant pujada i baixada que porta a assolir les alçades dels turons que conformen el serret però que permet observar un ample horitzó.

Ben aviat, després d’una forta pujada, al davant meu ja albiro perfectament el Puig. Encara em falta un bon bocí de camí i unes quantes pujades més però veure’l tot nevat em fa accelerar el pas.

Camí enllà vaig deixant enrera les petites collades on la neu s’acumula i el bosc es presenta excepcionalment fotogènic. Veure avui aquest pins, alzines, garrics i ginestes..., no té preu!

Travesso la darrera collada i el camí planeja fins a trobar el branc que puja en poc temps al cim del Puig d’en Cama el qual es configura com un petita plataforma envoltada de bosc i coronada per un vèrtex geodèsic i una torre de guaita. Trobo un grup d’excursionistes que han pujat des d’Almoster i que han tingut la mateixa idea que jo. Després de xerrar una estona marxen i em quedo completament sol. Deixo sobre la neu tot el que porto al damunt i em dedico a gaudir d’aquest indret abans de fer el camí de retorn.

“La Serra del Puig d'en Cama és un contrafort meridional de la Serra de la Mussara que s'eleva fins els 717 metres sobre el nivell del mar, tot presidint les terres baixes del terme de la Selva del Camp. Té uns deu quilòmetres de llarg, iniciant-se al tossal del Suro o la Coma i seguint amunt com una mitja lluna fins arribar al cim i, des d’aquí, davallant fins al puig del Còbic o de Monterols, ja en terres del terme de Castellvell del Camp. Com a particularitat val a dir que un braç del Puig que davalla cap a la vila de la Selva és conegut com el Serret de Sant Pere i en ell es troba situada l'ermita de Sant Pere del Puig. Tot i presidir les terres de la Selva, els seus contraforts confronten també amb els termes municipals de l'Aleixar, a l'oest; el de Vilaplana i el de l’Albiol, al nord-oest.

El seu cim es converteix en un mirador del Camp; a ponent s'albira el llunyà delta de l’Ebre, la visió de les muntanyes divisòries amb les serres tortosines, les ones de muntanyes que van de Tivissa a Puigcerver amb el Priorat al fons i el poderós Montsant. Vist des de les terres del Camp de Tarragona la seva particular fesomia li dóna una imponent presència com a decorat de fons situat al punt on s’acaba la plana i s’inicia l’elevació muntanyenca, una panoràmica descrita ja pels cronistes romans que el tractaven amb admiració a la literatura de viatges, particularment per la frondositat dels seus conreus, els colors i la llum.”

CABANES A BELLTALL (II)

Torno a Belltall a buscar cabanes. El fred i el vent de primera hora m’acompanyen quan començo a resseguir el camí de Passanant per dirigir-me cap a la Font de Baix. El torrent de Belltall s’obre al davant formant un extens comellar conreat que presenta tons verdosos només trencat per l’estreta línia del bosquet de ribera que marca l’inici del barrancó i per les parets dels marges que delimiten les feixes de terra. El camí passar a tocar d’aquestes parets i em fa recordar les paraules d’Antoni Rovira i Virgili sobre els marges vells, un recull d’apunts que va ser publicat l’any 1928 i que porta per nom Teatre de la Natura: 

“Els marges vells! Són l’arqueologia del camp. Són els testimonis de la vellúria dels conreus. Molts marges d’aquests haurien d’ésser declarats monuments nacionals per tal que tinguessin una protecció eficaç contra les mans impies dels bàrbars destructors. Qui no estima els marges vells no estima la terra, ni sent la poesia rural, ni comprèn l’esperit del paisatge. El dia que a la terra nostra no hi hagués, per separar les propietats, i per contenir les feixes, i per delimitar els camins i caminets, aquests murs rústics de pedres velles, s’esvairia un dels millors encisos que el camp té per als nostres ulls.”

“La terra ampla i seguida es fa monòtona. La corba dels vessants de la muntanya sembla un gep monstruós. Però si dividiu els trossos de terra llisa i escaloneu els pendents amb la ratlla dels marges de pedra seca, pla i muntanya es tornen més graciosos, més amics, més humans. I aquelles pedres arrenglerades i apilades amb una certa llibertat rítmica s’adiuen tant amb la terra i amb les plantes, que tot plegat forma un conjunt harmònic.”

Deixo enrera la Font de Baix i aviat decanto cap al fons d’un altre comellar on espero trobar la Cabana de Cal Sico de la que diuen que probablement és la més gran de totes de les que es troben a Belltall. Baixo fort i el camí fineix a la vora del camp conreat i de la cabana no en veig ni rastre. M’embarga certa desil·lusió mentre faig el camí de pujada pensant que si començo el dia d’aquesta manera no sé com acabarà. Però diuen que el que busca sempre troba i quan arribo a l’alçada d’una bosquina de roures els ulls destrien entre el brancatge una arcada de pedra seca que sembla que es vulgui amagar per entre la vegetació: és la cabana de Cal Sico.

M’hi estic una bona estona contemplant la volta harmoniosa, allargassada fins al talús de terra que fa de tanca posterior i bastida amb carreus rectangulars que es veuen treballats. A les parets hi ha una mena de fornícules on segurament el pagès deixava el menjar, el càntir o el bot de vi i, al terra, restes de la palla de l’animal de càrrega que l’acompanyava.

Marxo del lloc amb bones sensacions i faig el camí de retorn al poble aturant-me a descansar als bancs que es troben al costat dels rentadors de la Font de Baix, al fons de la Coma de la Vila, i els primers que van haver al poble. Lligats a la història de la font, actualment ja no són utilitzats perquè el cabal d’aigua és insuficient.

De nou a Belltall continuo la meva descoberta que em porta a la vora del cementiri del poble on es troba la cabana de Ca Banyeta que va ser aixopluc de captaires en altres temps. Cabana d’aspecte humil, un xic descuidada, resta tancada per una peculiar porta de fusta. La paret que fa servitud de façana principal mostra bocins cimentats. Penso que aquest fet de consolidar cabanes i barraques d’aquesta manera treuen encant a la construcció, però per una altra banda em dic que el que ho ha fet, sense entrar a decidir si està bé o malament, ha conservat un bocí del patrimoni del poble.

Segueixo pel camí de Coll Roig, un camí que assenyala el mapa que porto al damunt però que no trobo localitzat a la toponímia de Belltall, fins arribar al torrent de la Sirolla, que marca els límits dels termes de Belltall i Rocallaura, i el segueixo aigües avall. Travesso a gual el curs del torrent i començo a pujar cap a Ca l’Andreu on es troba la cabana de Cal Jaume el Roseret, de perfectes proporcions.

L’ample camí no em dóna treva i ara, desfent les passes, vaig remuntant el comellar fent un apetita marrada per veure la cabana de Cal Jaume i la de Cal Bisbe, amb una llinda de forma peculiar que fa que les pedres que l’envolten s’encaixin com un trencaclosques.

A poc a poc abandono el fondo de Sirolla fins entroncar amb el camí del Mas d’en Borràs, el qual segueixo en direcció a les alçades de la serra de Belltall tota farcida de gegantins aerogeneradors. El camí guanya alçada suau i monòtonament per entre els camps de conreu fins que apareix, a la mateixa vora del camí, la balma murada de Cal Parrantxo, sota un parell de roques de grans dimensions amb restes de murs que la tancaven i que, segurament, hauria fet servitud de corral i aixopluc per als ramats que transitaven per aquest indret.  

Segueixo pujant i m’atanso a l’indret conegut com les Roques d’en Ponç, afrontant amb el camí de la Drecera i tocant a la partida dels Perelloners on trobo, a la vora d’un camp i mig tapada per les branques de les alzines la cabana de Ca l’Inglès, de petites dimensions i on la paret del davant es va bastir posteriorment per tenir més aixopluc.

Acabo de fer el darrer tram de pujada i entronco amb el camí que passa a tocar els peus dels aerogeneradors dirigint-me, a bon pas, en direcció a la carretera que puja de Solivella on es troba, molt propera a ella, la cabana de Cal Salandringo on hi accedeixo seguint la vora del camp. Les heures comencen a envair el seu interior, el qual presenta un forat a la part posterior degut al despreniment d’un bocí de la volta, però que encara conserva una menjadora feta de pedra. Fins quan durarà aquesta cabana? El temps ho dirà.

El temps se’m tira al damunt i penso que ja és hora de retornar cap al poble. No ho vull fer per la carreta així que, per la vora del bosc, baixo paral·lel al comellar fins a trobar la traça del camí Vell de Montblanc, que és també l’antic Camí de Solivella i que, a poc a poc i sense pèrdua, m’atansa a Belltall. Abans d’arribar-hi, però, encara tinc temps de contemplar la cabana de Cal Tomàs, adossada a un maset, a sobre la qual es va bastir posteriorment una pallissa.

A l’entrar al poble per la Creu sé del cert que m’he deixat enrera encara un grapadet més de cabanes: la de Cal Torlander, la de Cal Cabesa, la de Cal Portaler, la de Cal Martí..., i penso que serà una bona excusa per tornar a caminar per aquestes comes i serrets que guarden aquests petits tresors de l’arquitectura i el patrimoni rural. Vull acabar aquesta descoberta amb unes paraules d’un dels llibres de l’August Bernat, estudiós i enamorat de les cabanes, barraques i altres construccions de pedra seca i que comparteixo totalment:

 “Pot ser no cal dir que m’agrada anar a visitar aquestes antigues construccions de pedra en sec, anar a la seva recerca, però sobretot m’agrada anar-hi sol, per apropar-m’hi a poc a poc, amb cautela, com per sorprendre-les i poder captar així la seva màgia, el seu misteri. A vegades no m’hi atanso de seguida sino que les observo d’un tros lluny entre els ceps, els ametlles o les oliveres, com esperant rebre el seu permís per apropar-m’hi: el brunzit dels insectes, el monòton puput que en algun indret proper m’assabenta que aquell és el seu territori o el vol silenciós de l’àliga damunt el meu cap, m’indiquen que la meva presència no ha trencat l’harmonia del paisatge, però, malgrat tot, m’atanso amb respecte i en silenci.

Dintre la barraca i contemplant la seva cúpula que s’eleva volta a volta pel damunt nostre, és inevitable sentir l’agradable sensació de protecció i aïllament; el sorolls exteriors són quasi imperceptibles, fins i tot el tro s’hi sent llunyà i poc amenaçador, la quietud de la pedra, el silenci, la mitja llum ambiental i l’agradable microclima del seu recer, relaxen el cos i l’esperit. Una barraca és un símbol ancestral de possessió real de la terra, la seva sobrietat  la seva presència immutable fan que hi vegi en cada una d’elles un santuari on la presència dels nostres avantpassats s’intueix, per això penso que cal atorgar-les el degut respecte i estima per part de tots.”

CABANES A BELLTALL (I)

Avui a Belltall no he pujat a buscar un bon grapat dels afamats alls sinó que ho he fet per conèixer algunes de les cabanes de volta que es troben repartides per entre els antics camps de conreu sostinguts per magnífics marges de pedra seca.  

Aquestes cabanes, que servien com aixopluc dels pagesos i el animals de càrrega i, alhora, per desar-hi els estris del camp, poden tenir formes i mides diverses. La seva característica fonamental, però, es el sostre de volta recobert amb terra, normalment repleta d’herba i vista des de l’interior es presenta formada per pedres toscament escairades però que en el seu conjunt ofereix una apreciable regularitat.

La primera que localitzo és la Cabana de Cal Ros, propera al Camí de Vallbona i a la partida dels Plans, enmig d’una bosquina de pins i roures. Presenta una arcada d'entrada força especial i al seu interior conserva la menjadora de l’animal.

“És difícil dir amb exactitud l’antiguitat d’aquestes construccions en aquest territori però hom suposa que se situen entre els 80 i els 130 anys. Pels pagesos, una cabana no es tractava de res remarcable, era solament un lloc de refugi en cas de mal temps o d’emmagatzematge d’estris. No era doncs res que valgués la pena perquè es recordés el seu autor o quan es va construir”.

Anant i venint pels amples camins que m’indica el mapa que porto al damunt, m’endinso cap a la Devesa i, just abans de topar amb la rasa que davall dels Plans dels Diumenges, trobo la Cabana de Cal Martí. Està situada en un bancal enlairat a la dreta del camí i encastada en un marge. L’interior està esfondrat i la vegetació que va creixent al seu davant en dificulta l’accés. Tot i que al mapa està senyalitzada com a cabana la considero més com un aixopluc de marge on destaca el portal d’angle amb llinda de llosa.

Retorno al camí principal i segueixo el traçat del sender de la Ruta dels Cister (GR 175) que porta a Rocallaura. Camino per entre relleus arrodonits on els extensos comellars resten ocupats per planes conreades de cereals que ja comencen a créixer i taquen la terra amb clapisses de tonalitats verdoses. Ben aviat, a la dreta del camí, s’alça la Cabana de Cal Cuixela, de bella factura i on es pot observar el perfecte encaix de les pedres de l’arcada d’entrada lligades sense cap mena de morter.

 “La construcció de la cabana es començava partint de un munt de terra que feia de motllo sobre el que després es bastia la cabana. Es perfilava la volta apretant la terra i es cobria de branques d’alzinera. Un clot fetal voltant s’omplia de fang i sobre aquest es posava la primera filera de pedres que feia de fonament. Prenent com a motllo la mateixa terra, s’anava pujant la volta fins a completar-la. Les pedres del tancament final s’havien d’escollir amb cura i calia retocar-les per tal d’assegurar que la volta quedés perfectament lligada”.

“Feta la coberta, es buidava la terra de sota la volta i es construïen les parets anterior i posterior. Sobre la paret anterior es podia incorporar una porta o senzillament deixar l’arc a la vista, amb la qual cosa tenia un aspecte semblant al de una cova. La terra que s’havia tret es posava al costat de les parets laterals mentre que l’arcada de la volta també es cobria amb terra en la que es plantaven lliris silvestres. En algunes ocasions s’hi afegien canaleres per ajudar a desviar l’aigua de pluja”.

Gaudeixo d’una estona de descans assegut a l’interior de la cabana abans de seguir el camí que s’inicia just al seu capdamunt i que, planejant, m’encamina cap al Racó Gran, tocant ja al terme de Rocallaura. Després de deixar enrera una cisterna mig enderrocada que presideix aquest paisatge humanitzat arribo a la Cabana de Ca l’Antònia el Pau. Gairebé tota ella està coberta d’heura fet que en dificulta una bona panoràmica. Tot i això, la porta principal està neta i puc observar l’arcada de la volta i les parets exteriors de l’entrada, amb un tronc de fusta en mal estat a mena de llinda, que estan aixecades amb carreus de pedra ben escairats.

Desfaig el camí i començo a baixar cap la curs del Barranc de Sirolla, el qual segueixo aigües avall pel camí de Rocallaura fins arribar a les envistes de la Cometa, on es troben les dues darreres cabanes que vull veure avui: la Cabana de Cal Caterino i la Cabana de Cal Marçal, molt properes una de l’altra.

A la Cabana de Cal Caterino, ben vistent a l’altra banda de barranc, hi accedeixo després de travessar una parada de conreu i enfilar-me per un petit talús de terra. Presenta una gran arc d’entrada i una volta feta de grans pedres treballades toscament. L’interior està dividit en dues parts per un marge de pedres amuntegades a mena de mur.

La Cabana de Cal Marçal es troba a la seva dreta seguint la línia d’un alt marge que delimita el bancal conreat. De proporcions més petites i una portalada d’accés un xic irregular pel costat dret, es troba encastada al marge i al seu interior disposa d’una petita arcada de mig punt per on s’escola la terra del marge.

Per seguir aquest bocí de terra de Belltall i localitzar les cabanes us recomano el mapa Del Tallat al Maldanell, escala 1:15.000. Editorial Piolet, 2012.

I per saber-ne més sobre aquestes cabanes paga la pena llegir el petit treball de recerca Les Cabanes de volta de Belltall de Josep Joan Berenguer, i que podeu trobar fullejant els butlletins que publiquen l’Associació de Veïns i Amics de Belltall.