LES TINES DE LA VALL DEL FLEQUER

Quan parlem de Priorat, Penedès, Montsant, Terra Alta, Conca de Barberà, Empordà, Tarragona..., segurament tothom ho associa a la majoria de les denominacions d’origen i regions vinícoles del nostre país. Durant molt de temps vaig està organitzant itineraris per aquests indrets on el vi té una llarga tradició cultural i històrica i que va lligada a la construcció dels grans cellers modernistes. Mentre caminàvem entre vinyes apreníem les varietats de ceps, visitàvem els edificis emblemàtics i, com no, ens aturàvem cada cert temps a fer el tast dels vins que s’elaboraven.

D’entre totes aquestes excursions, però, n’hi ha una que em va cridar molt l’atenció ja que comptava amb uns elements arquitectònics que la feien diferent i singular: les tines de la vall del Flequer, dins la denominació d’origen del Pla de Bages on, les tines enmig de les vinyes, apareixen com a elements constructius que constitueixen un gran patrimoni etnogràfic on la pedra seca substitueix el maó vist dels cellers modernistes. Un itinerari senyalitzat porta per totes aquestes construccions bastides al costat mateix del torrent del Flequer. Actualment la vinya ha desaparegut del tot i el bosc ocupa cada racó dels bancals margenats on abans els ceps eren els amos i senyors.

“Al torrent del Flequer i les valls del Montcau, aquestes tines estaven situades enmig de les vinyes, molt a prop dels mateixos llocs on el pagès desenvolupava i conreava els ceps, possiblement per facilitar el difícil transport del raïm per vessants i turons escarpats. De fet era més fàcil portar el raïm acabat de collir des de les feixes properes fins a aquestes singulars tines per transformar-lo en vi per després transvasar-lo i transportar-lo fins al lloc d’origen, que transportar el raïm fins a les tines dels masos. 

Però no era tant sols per facilitar el transport sinó que, a més, els petits pagesos acostumaven a tenir dues, tres i quatre vinyes a rabassa però no en un mateix mas, sinó en masos diferents i s’havien de traslladar d’un lloc a l’altre per efectuar els treballs de la vinya. El problema sorgia quan arribava la verema ja que s’havia de transportar des de la vinya fins la tina de la casa del poble amb un temps mínim si no es volia barrejar verema acabada de collir amb verema que era en ple procés de fermentació. En aquest entorn es van haver de buscar noves solucions i sorgiren les tines al costat dels masos i les tines enmig de les vinyes. Aquesta és l’explicació de l’aparició d’aquestes singulars construccions, gairebé situades a les fondalades per facilitar el transport del raïm i generalment prop d’algun curs d’aigua; ja que les tines s’havien de netejar curosament abans d’iniciar el procés de trepitjar el raïm perquè la fermentació fos correcta.”

“Hi ha dos models de tines al mig de la vinya: les tines solitàries, fetes per un rabassaire al seu tros, i els conjunts de tres, quatre o més tines, construïdes collectivament perquè els contractes de rabassa s'havien signat al mateix temps i sortia més barat, però cada pagès explotava la seva tina individualment. Les tines solen ser de forma cilíndrica, tot i que també n'hi han de cúbiques, i són construccions fetes de pedra, morter de calç i impermeabilitzades a l’interior amb rajoles envernissades d’un color vermellós, amb una capacitat mitjana d'unes 87 cargues de vi (10.500 litres). 

La tècnica utilitzada és la pedra seca i la volta és de filades de pedres planes que es van tancant progressivament. Acostumen a tenir dues entrades: a la part superior, era per on s’entrava la verema i s’abocava sobre brescats de fusta per trepitjar-la; i a la part inferior hi havia la boixa, una mena d’aixeta que servia per extreure al vi. La tina es corona amb una estructura idèntica a la de les barraques de pedra seca que tant abunden al Bages, coronades amb una falsa cúpula que les protegeix de la pluja, i la boixa es protegeix amb una altra barraca que es pot tancar i que també es pot fer servir d’aixopluc.”

.- Les Tines del Bleda

És un conjunt format per dues tines de planta circular cada una d'elles construïda amb la seva respectiva barraca. La part inferior de les tines és feta amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d'unió, i s'hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades i a sobre s'hi estén una capa de sorra i pedruscall.

Observant el conjunt de cara a les portes d'entrada a les tines d'esquerra a dreta observem que la primera té una finestreta i sota la cúpula s'hi pot observar un tronc encastat en el qual es lligaven les cordes emprades per agafar-se durant el trepig del raïm. La segona tina presenta una llinda i també té una finestreta. Hi ha presència de restes de frontissa per a la porta d'entrada i, igual que a la primera tina, hi ha un troc encastat sota la cúpula. Les dues barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula. 

.- Les Tines del Tosques

A la riba esquerra del torrent del Flequer es configura aquest conjunt format per quatre tines cada una construïda amb la seva respectiva barraca. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. 

A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d'unió i s'hi localitzen les entrades a les tines. Sobre els murs s'estén el voladís, fet amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, i a sobre s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. Cada una de les quatre tines té la boixa de sortida del dipòsit en cadascuna de les respectives barraques. Les quatre barraques són construïdes amb pedra seca i coberta de falsa cúpula. 

.- Les Tines de l’Escudelleta

És un conjunt format per onze tines de planta circular i un total de set barraques. La part inferior de les tines és feta amb pedra i morter de calç i amb l'interior recobert de rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d'unió i s'hi localitzen les entrades. Sobre els murs s'estén el voladís, construït amb pedres més planes. La coberta és feta amb el mètode d'aproximació de filades, i a sobre s'hi estén una capa de sorra i pedruscall. 

Aquestes construccions tenen set barraques. Al primer grup de quatre tines n'hi localitzem tres. Són de de planta rectangular, la coberta és feta amb volta i per als paraments es va utilitzar pedra amorterada excepte en el sud-est, que està configurat per la pròpia pedra del terreny. Al segon grup de sis tines hi trobem tres barraques més, alguna d’elles de planta trapezoïdal i al seu interior s'hi localitzen les boixes. Finalment la setena barraca correspon a la tina que queda separada del conjunt, de planta irregular, i aprofita com en altres casos el propi terreny per fer de parament.

.- Les Tines del Ricardo

Són just al llit del torrent del Flequer. Aquest és un conjunt format per sis tines de planta circular i dues barraques. La part inferior de les tines és construïda amb pedra i morter de calç i l'interior és recobert amb rajoles de ceràmica envernissada lleugerament corbades. A la part superior els murs són fets amb pedra sense material d'unió i és on es localitzen les entrades. 

Sobre els murs s'estén el voladís, construït amb pedres més planes. I finalment hi ha la coberta, feta amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la qual s'estén una capa de sorra i pedruscall. 

Fins aquí aquest petit recorregut pels antics camins de verema de la vall del Flequer. De conjunts de tines per aquest bocí de territori encara n’hi ha molts més i si us vénen ganes d’anar-los a descobrir us recomano l’excel•lent llibre Tines a les Valls del Montcau,  elaborat pel Consorci de les Valls del Montcau i editat per Farell Edicions on trobareu la descripció i localització de totes aquestes edificacions de quan les vinyes estaven plantades en indrets gens accessibles, a les faldes de les muntanyes i sobre les terrasses amb marges de pedra seca.

UN TOMB PER LA PLANA DEL CAMP: LA GRANJA DELS FRARES

Moltes vegades, quan el dia s’aixeca rúfol i l’amenaça de pluja es fa evident, no  m’importa canviar una excursió que em porti per camins de muntanya per una altra que ho faci seguint camins de plana. Efectivament, no és el mateix. Aquí, els camins de plana solen ser amples, a trams cimentats, envoltats de conreus, humanitzats, tallats pel pas de les noves infraestructures i, a dir d’alguns, molt avorrits. No els hi trauré la raó als que diuen això, però si el final del camí et depara una sorpresa... el dia ja haurà estat profitós. En aquests cas, descobrir la Granja dels Frares i els seus voltants n’és un bon exemple.

Començo a caminar des de Vilallonga del Camp anant a buscar el camí de la Granja que va seguint aigües avall el curs de la Riera de la Selva; ample, transitat i envoltat de camps d’avellaners i oliveres. Ben aviat canvia de direcció i em porta cap a l’aiguabarreig dels rius Glorieta i Francolí on, abans d’arribar-hi, s’obre al davant meu una gran esplanada on es troben les edificacions d’allò que va ser l’antiga granja cistercenca dels Frares, que també s’anomena del Codony o de Santes Creus.

Aquesta granja està situada a la riba dreta del riu Francolí i dins l’antic terme del Codony, un petit territori del Camp de Tarragona que persistí fins el segle XIX, aigua amunt de Constantí i que comprenia, entre altres, els llocs del Morell, la Masó, el Milà, Vilallonga del Camp i el sector oriental fins a Vallmoll. A través dels llibres aprenc que al segle XII el terme del Codony pertanyia al monestir cistercenc de Santes Creus i es va constituir amb el suport del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i de nobles com Guillem de Claramunt i Ramon I de Montcada, incorporant-se a les propietats del monestir entre els anys 1160 i 1186. D’aquesta manera, mitjançant aquestes donacions, la Granja es va convertir en una de les més importants del monestir de Santes Creus.

L'interès del monestir en colonitzar aquest bocí de terra va fer que a l'inici del conreu de les terres s'emprengués la edificació de la granja i també la del casal dels seus molins. La cronologia de la granja és difícil d’establir perquè va sofrir moltes transformacions i així es veu a l'estructura dels edificis.

Tot i això, les construccions que s'han conservat són de les de darreries del segle XIII fins a principis del XIV, conservant-se els arcs ogivals o de mig punt d'origen medieval juntament amb restes de murs, trulls, sitges i una capella fora del recinte principal, actualment restaurada, que data del segle XVIII.

Ben aviat el cenobi inicià una política d’expansió territorial al seu voltant, annexionant-se terres de la zona i iniciant la seva explotació. A la Granja dels Frares s’hi conreaven productes d’horta, vinya, cereals i oliveres, a més dels beneficis que obtenia de la producció del seu molí fariner.

Després de passejar-m’hi per entre les arruïnades edificacions, segueixo el camí que em fa baixar suaument fins a l’aiguabarreig dels rius Glorieta i Francolí, on es troba l’edifici que allotjava els molins de la granja. La vegetació de ribera marca les línies que dibuixen els cursos dels dos rius que els separen de les terres de conreu. El Francolí baixa amb força aigua, negant el gual que permet seguir el camí cap al poble de Els Garidells si no et vols mullar fins més amunt dels genolls, en canvi, el Glorieta, només mostra un fil d’aigua que amb prou feina li cobreix mitja llera.

Del molí de la Granja, tot i les primeres dates que ofereixen els documents i que es remunten a l’any 1160, la construcció que s'ha conservat correspon a una data posterior, i això pot indicar que en un principi hi hagués una edificació de caràcter provisional que fou substituïda per l'actual a les darreries del segle XIII o començaments del XIV, o bé que alguna crescuda del riu va inutilitzar el molí antic fent-se necessària la seva reconstrucció en aquell moment.

“Les parts que s'han conservat en aquest casal són la sala de les moles, els quatre canals d'entrada d'aigua als cacaus, situats sota la sala de les tremuges i actualment plens de terra, i l'estructura de la bassa, malgrat que en aquesta s’hi hagin assentat alguns cultius. L’edifici presenta una reforma general en la seva estructura, ja tardana, i els dos pisos superiors que semblen correspondre a aquesta modificació de l’edifici s'estan enrunant d'una manera progressiva.”

“El més interessant de tota aquesta estructura és la sala de les moles, situada a peu pla del camí i capaç per a quatre molins, tot i que darrerament només n'eren utilitzats dos. Es de planta rectangular amb coberta de fusta sostinguda per quatre arcades ogivals rebaixades, que alhora assenyalen els quatre espais on anaven col·locades les moles.”

“La porta actual d'accés a l’edifici no és la originaria i la primitiva, d’arc de mig punt, es conserva tapiada en el mur immediat al riu. Els materials emprats en la construcció son molt pobres: còdols, tapia i mamposteria, si exceptuem la paret immediata a la bassa que està obrada de carreus ben tallats lligats amb argamassa i falcats amb palets de riu. A l'exterior s’observen les dues sortides d'aigua dels cacaus en el mur contigu al riu Francolí i els quatre canals d'entrada d'aigua des de la bassa als soterranis.”

Un tomb final per la vora del riu i començo la tornada  cap al poble, aquesta vegada seguint el camí dels Hospitals. Avellaners i oliveres a banda i banda amb camps de noguers que em criden l’atenció per l’extensió que ocupen. De sobte, al costat del camí, s’aixeca imponent el Pi de Mestres, un pi pinyoner considerat Arbre Monumental de Catalunya.

Aquest arbre centenari té una alçada de 16,40 metres i una mida de circumferència de abasta gairebé els quatre i mig. Va ser plantat l’any 1898 per un fill del poble, Josep Mestres i Miquel, metge, polític i agronomista, el qual va fundar la càtedra ambulant d'agricultura i va ser president de la Diputació de Tarragona entre els anys 1913 i 1915, a més de formar part del primer Consell Executiu de la Mancomunitat de Catalunya.

Tot i estar protegit, l'any 2008 el Pi de Mestres va ser objecte d'una gran reivindicació popular perquè la Red Eléctrica de España havia demanat la seva tala parcial per poder fer passar una línia elèctrica per la seva vora. Més de 3.000 signatures i missatges de suport a la campanya en contra d’aquesta actuació van fer que encara avui puguem gaudir d’aquest pi centenari que vigila  l’entrada al poble de Vilallonga del Camp pel camí dels Hospitals.

Qui ha dit que els camins de plana són avorrits? Aquest, de ben segur que no.

Per cert, si voleu saber més coses sobre el “Casal dels Molins de la Granja de Santes Creus al Codony”, consulteu l’obra de Francesca Español “Els casals de molins medievals a les comarques tarragonines. Contribució a l’estudi de la seva tipologia arquitectònica.”