LES BESSES: UN POBLAT, UNA ERMITA I UN MOLÍ

Tota la setmana escoltant les previsions de pluja que ens ha de caure al damunt... i al final l’han encertada. Només mirar el cel ja veig que serà un dissabte passat per aigua i que ja em puc anar oblidant de trescar per senderons on puc acabar ben xop i optar per anar a fer algun recorregut que segueixi camins amples. 

Després d’una bona estona de mirar mapes i consultar els llibrets d’itineraris que he anat fent, em decideixo per marxar cap a les Besses, un poblat i una ermita de les Garrigues que fa molt de temps que no he trepitjat. En arribar a Cervià de les Garrigues la sort m’acompanya i no plou, fins i tot el cel té un altre color i no es mostra tant amenaçador i gris com el que he deixat allà d’on vinc. 

Baixo pels carrers deserts del poble i aviat començo a seguir el camí de terra que porta a l’Albagés i que va ben proper al curs del riu Set. Tot està moll i mentre vaig sortejant els xolls que s’han anat formant, m’arriba la remor de l’aigua del Set que s’escola per entre els canyissars que omplen completament la seva llera. 

A mesura que vaig avançant  penso amb els que em diuen que anar a passar per aquests camins és monòton i a voltes feixuc. No el hi trauré la raó, però si tens els sentits a punt sempre pots trobar aquell element que singularitza aquest tipus de camí i el fan interessant. En aquest cas, la disposició d’uns marges de pedra seca sostenint bancals d’oliveres i ametllers, o bé casetes i tanques basties amb parets de tàpia, una antiga tècnica de construcció que utilitzava terra argilosa compactada a cops mitjançant una piconadora, contenint-la mercès a un encofrat i deixant-la dessecar al sol. 

Després d’algunes pujades i baixades, d’anar sortejant xolls i més xolls, per fi arribo al poblat de les Besses.

“L’antic lloc de les Besses, avui completament arruïnat i amb molts pocs vestigis de les cases que el formaven, es troba a la dreta del curs del riu Set, aigües avall de Cervià de les Garrigues. Les primeres notícies de l’indret daten de l’any 1225, quan hi fou fundat un nucli de població on s’hi va establir un grup de cinc famílies que havien de residir-hi permanentment, amb l’obligació de bastir les cases i un molí, fortificar la població i conrear la terra. 

Més tard, durant la segona meitat del segle XIII la creixent població del lloc rebia l’autorització del bisbe de Lleida per edificar una església, la qual es dedicà a Santa Maria. Ja al segle XIV el lloc passà a pertànyer a la senyoria del monestir de Poblet, mantenint-se sota el domini d’aquesta senyoria fins a la desamortització del segle XIX, tot i que els habitants del poble abandonaren aquestes contrades després de la guerra de Successió. La tradició popular explica que l’abandó total de les Besses es deu al fet que les partides de Miquelets escampades per les rodalies, sobretot a Montsant i Serra la Llena, foren perseguides per les tropes de Felip V i que els darrers bandolers que quedaren, com a venjança i últim recurs, aniquilaren el poble de les Besses. Les minses restes del castell de les Besses són dalt del turó que presideix el lloc, a la solana del qual es veuen les ruïnes dels antics habitatges. 

Un dels elements arquitectònics més importants i que encara perdura a les Besses és el seu molí medieval. Aquesta edificació es troba ben propera al curs del riu, a la seva riba esquerra, i restava amagada a l’interior d’una construcció més moderna que avui està mig ensorrada. Aquest molí fariner és molt interessant pel fet de tenir un salt d’aigua de gairebé set metres i que devia donar a les moles una potència considerable.

Del molí s’ha conservat una volta, lleugerament apuntada, amb una amplada de gairebé tres metres i una alçada que sobrepassa els quatre i que servia per a aixoplugar-hi les moles, una de les quals encara es veu al costat sud-est. Darrere de la volta, a la banda nord-est, hi ha un mur, una mica més alt que la volta, el qual separava la sala de les moles de l’espai on hi havia els cups i la bassa. 

Pel que fa a la datació de l’edifici, bastit amb carreus grans, ben escairats i ben col·locats en filades, es pot proposar, en principi, el mateix segle XIII, tot i que no es pot descartar una datació més tardana.”

Jordi Bolòs i Joan Ramon González.: “El castell i el molí de les Besses.”

Però per damunt de tots aquests apunts històrics, cal ressaltar que l’edificació més emblemàtica de les Besses és l’església de Santa Maria, avui ermita i l’origen de la qual es remunta a l’any 1265, data en la que el bisbe Guillem de Montcada va donar l’autorització i llicència al rector de Castelldans perquè es pogués construir una església parroquial al lloc on es trobaven el castell i les primitives cases de les Besses.

“L’església, recuperada i restaurada durant la segona meitat del segle passat, és un edifici de transició del romànic al gòtic. Presenta una sola nau de planta rectangular amb orientació nord-oest i murs fets amb carreus de pedra sorrenca, molt voluminosos a la part inferior i units amb morterades de pedra amb fang. A l'exterior cal destacar-hi una sèrie de contraforts fets amb pedra sorrenca picada però no gaire treballada i dues finestres, una al frontis est i l'altra a l'oest, al presbiteri.

La porta que es troba al mur nord té un arc de mig punt amb dovelles molt notables en sentit de radi, encara que són més petites i estretes en l'arc. A l'interior la porta presenta una mena d'arc escarser format per dovelles ben escairades i ben tallades.

El sostre presenta embigats de fusta a dos vessants apuntalats en tres arcs diafragma que es prolonguen pel mur fins a terra i corresponen amb els tres contraforts de l'exterior. 

Al seu interior també es conserva una pica baptismal d’una sola peça i un parell d’esteles discoïdals que es troben ancorades en un lateral de la nau.

De les Besses, a poc a poc, es va recollint la seva història, i d’aquest treball s’ha recollit una llegenda que envolta el lloc i que explica que hi ha colgada, per les terres d’aquest indret, una campana d’or. No se sap si això és cert però el que la gent ha pogut constatar és que molts dels seus visitants han escorcollat els voltants de l’ermita i hi han fet molts forats. És per això que algú ha deixat escrit:

“Si la campana busqueu està molt amagada; 

qui no l’ha trobada, no ha picat damunt seu.

No hi vagis pas sol i menys d’amagat, 

ves-hi ben aplegat i en dia de sol.”

Joan Bellmunt: “Devocions marianes populars. Les Garrigues.”

Després de refer forces assegut al bancs de l’interior de l’ermita i aprofitant que el temps encara aguanta, decideixo anar a visitar un dels altres molins que queden dempeus en aquest tram de riu, el Molí Nou. El camí continua transitant per la vora del Set i només es deixa veure quan s’obre pas per entre lloses de roca, fet que m’ajuda a poder-lo fotografiar portant una mica d’aigua, ja que en les diverses ocasions que l’he pogut seguir sempre estava eixut.

Amb poc temps ja sóc al davant de l’edifici principal del Molí Nou, un dels més importants i ubicat en un indret força ombrívol i ple de vegetació de ribera. 

“L’edifici, de tres nivells i base rectangular, actualment està en ruïnes però encara es poden apreciar diferents reconstruccions. La planta principal, on es troben els encaixos i les piques de pedra de la mola, està dividida per un arc pla que separa el magatzem de les moles. Per la part del darrera es veu una gran bassa, que recollia l’aigua del barranc i,  en un nivell inferior, s’hi troba un curiós cacau amb un corredor cobert amb boca d’entrada més ampla que es redueix fins a connectar amb el cacau. Possiblement, aquest molí fou construït al llarg del segle XVII i va perllongar la seva vida útil fins als anys 40 del segle passat.

Al gran llindar de la porta d’entrada es troba una inscripció on sembla que es pugui llegir, amb abreviacions: “Remodelació Any 1780". A una altra llinda, també de pedra, hi ha fet amb relleu un cor amb una petita creueta acuradament treballat. Expliquen que aquestes creus són els senyals dels aiguats més forts que s’han registrat i la creu és només el senyal que marca el lloc on arribà l’aigua de les diverses rubinades que han afectat al riu.”

Salvador Palau Rafecas.: “800 molins fariners de Catalunya”

Passejo una estona pels voltants del molí fins que comença a caure una pluja molt fina que sembla que em vulgui avisar que el temps de treva ja es comença a acabar. Em preparo per a fer el camí de tornada però abans de deixar enrera l’indret de les Besses no m’estic de baixar fins a l’antiga font del poblat, just on conflueixen la Vall d’en Marc i el  riu Set, i gaudir de la solitud que avui envolta aquest paratge. 

La pluja no s’espera més i em guanya la partida. Ara sí que el camí es fa feixuc, el pas s’alenteix pel pes de les botes plenes de fang i el vent que ha començat a bufar encara ho posa tot més difícil. Arribo al poble ben xop i, malauradament, sense haver trobat la campana d’or.  

LA RUTA DE LA CAPONA

Dels molts recorreguts que he fet observant construccions de pedra seca per fi m’he decidit a recopilar informació i escriure quatre ratlles sobre la Ruta de la Capona, una de les rutes que més m’ha fet gaudir d’aquest art, tant per la singularitat de les construccions com pel disseny de l’itinerari i que, sempre que puc, visito sol o acompanyat d’amics que no queden indiferents davant d'aquestes barraques i altres elements constructius. Tot i el seu modest recorregut, que no arriba als 3 quilòmetres, val a dir que és molt intens per la quantitat i la qualitat de les construccions. 

Que la puguem gaudir tal i com la veiem avui no té res a veure amb la casualitat, sinó que és fruit de tot un treball de molta gent que es va originar entre els anys 2000 i 2001 quan al terme municipal del Pla de Santa Maria es va realitzar un inventari de les seves construccions de pedra seca. Allí es va recollir informació de 186 edificacions, catalogant-se cent quarant-vuit barraques, onze cossiols, quinze aixoplucs, vuit pous, cisternes i basses, dos corrals, una conillera i una arnera. 

La ruta, que es pot seguir sense cap dificultat, es va dissenyar per a la visita de cloenda de les Jornades Europees de Pedra Seca que es va celebrar el juliol de 2002 a la Universitat Rovira i Virgili. Posteriorment, durant l’any 2003, es va seguir treballant en aquest projecte a través de la senyalització l’itinerari, la instal·lació de plafons informatius i l’elaboració de díptics i pòsters, fins que el mes d’abril del mateix any ja va poder ser inaugurada.

La ruta de la pedra seca del Pla és coneguda com ruta de la Capona perquè gairebé la meitat de les construccions que la configuren es troben dins la finca de la Capona, una de les finques més conegudes i grans del terme, d’unes trenta-tres hectàrees d’extensió. Tot i que avui en dia les seves terres no estan conreades, la gent gran de la contrada encara recorda la gran producció de vi que s’hi feia i guarden en el record les imatges dels carros carregats amb bocois que venien de Valls a buscar el vi. Cal destacar que el mas que hi ha a la finca encara conserva els cups que parlen de la producció vinícola dels seus camps.

L’itinerari comença a l'espai del pàrquing habilitat en un petit bosc de pins allà on conflueixen el camí del Corral del Fortuny amb el camí dels Muntanyesos, on es troba un plafó indicatiu de la ruta i des d’on ja podem continuar a peu.

.- Barraca de doble estança.

Es troba al bell mig del bosquet de pins. És una barraca doble, amb la part posterior de l’entrada ensorrada i dos annexos, un a cada costat.  Si fem el tomb a la construcció, al darrera observarem uns esglaons de pedra encastats al mur que servien per a pujar a dalt de la barraca. 

Una mica més enllà, seguint cap al límit del bosc amb el camp de conreu, es localitza una petita barraca circular amb portal de llinda plana i dos arcs de descàrrega. A l’interior es troben uns quants armariets a les parets: un a mitjana alçada, un a nivell de terra i un altre de molt gran en un lateral.

.- Barraca de l’era de la Capona.

Es tracta d’una barraca de casella amb cúpula circular del tot característica, d’una sola estança, portal amb arc de mig punt i tancament amb falsa cúpula. Presenta una faixa de pedres al rastell i, pel darrere, podem observar tres nivells graonats. 

Disposa de paravents a banda i banda; un té una menjadora i l’altre les restes del que era una cisterna i una cavitat de la qual es desconeix l’ús. Al seu interior hi trobem un cocó. Una de les curiositats d’aquesta barraca és que al seu davant trobem una era, un fet singular ja que no sol ser habitual trobar barraques amb era en aquesta zona.

.- Barraca gran de la Capona.

Important conjunt constructiu format per tres cossos d'edificacions i que s’engloba dins del grup de barraques de planta composta. Amb una orientació sud-est i amb una amplada total de 10,8 metres, està dissenyada igual que altres barraques d’aquesta zona, en forma de “L”. 

Crida l’atenció el gran i obert portal que dóna accés a un espai destinat a guardar-hi el carro o bé el ramat. Disposa de planta interior i exterior rectangular i composta, de més de 7 metres de llargada, tancament amb volta de canó d’arcades successives i portal d’arc apuntat.

A l’altre cos hi trobem dues peces més: una estança de planta rectangular tancada amb falsa cúpula i portal d’arc dovellat; i un annex de planta exterior ovalada i planta interior rectangular, amb tancament amb falsa cúpula i portal  interior amb llinda.

Fent un tomb pels diferents costats de la construcció trobarem, a la banda de darrera, un pujador que accedeix a les cobertes per a poder-les arranjar afegint terra i pedruscall. Com a element funcional exterior també veurem un forat darrera el cos del carro que possiblement era un amagatall.

.- Cossiol de la Capona

Petita construcció destinada a l’aprofitament de l’aigua i la resta ho era per a l’acumulació de pedres. Té una curiosa obertura d’entrada que es tanca amb un arc triangular que dóna pas a l’interior, en part excavat al rocallís i amb el nivell de terra més baix que a l’exterior. Crida molt l’atenció el contrast entre la dimensió interior amb la dimensió total de la construcció.

A pocs metres d’aquest cossiol s’hi troba una cisterna amb un petit rentador. En l’actualitat, aquesta cisterna encara recull aigua . 

.- Les arneres.

Es troben situades en un marge interior de la finca de la Capona que delimita el camp de conreu del camí. Hi ha sis sitis d’arnes d’abelles d’una amplada de 50 centímetres al llarg de 10 metres de marge. Estan orientades al sud-est, en un lloc molt assolellat i ben arrecerades.

.- Barraca de l’Augé o de la Figuera.

Gran barraca situada enmig d’un camp d’oliveres i acompanyada d’una gran figuera que creix al costat mateix de l’entrada amb un gruix de portal de 2 metres d’amplada. És una barraca de casella circular amb corona de pedra que l’emmuralla donant-li una sensació de gran solidesa. La cúpula tanca amb reble i lloseta. 

Cal observar bé tota la finca i veure la gran quantitat de pedres que hi ha al terra ja que el fet de no llaurar-se, únicament s’ensulfata, ens dóna la visió d’un camp diferent. Cal destacar que enmig de la parada es trobem també acumulacions de pedres, amuntegades pel propi pagès, anomenades eixarts.

Com a elements exteriors trobem un pedrís de pedres grosses i un forat de dimensions considerables del qual es desconeix la seva utilitat. D’aquesta barraca cal destacar la feina de restauració que ha fet el seu propietari per tal que ara la puguem trobar en un perfecte estat de conservació.

.- Barraques i cossiol de cal Grauet. 

Es localitzen enmig d’un camp d’ametllers i oliveres formant una interessant combinació de dues barraques d’una sola estança i un cossiol petit, on podem observar que a la seva l’obertura hi creixen joncs, situades a pocs metres entre si. 

Les dues barraques tanquen amb falsa cúpula i ambdues tenen cocons i fornícules a l’interior. Una té la planta interior rectangular i, l’altra, circular. Tot i no ser tan grans i espectaculars com les de la resta de la ruta, aquestes barraques tenen un encant especial i estan molt ben acabades.

.- Cossiol del Soleta

Aquesta construcció està destinada a aprofitar l’aigua de la pluja i es troba situada al camí dels Muntanyesos, un dels camins principals per on circulaven els muntanyesos que portaven els troncs de fusta dels boscos de Querol fins a Valls i a Tarragona. La tradició oral ens diu que aquesta magnífica construcció fou realitzada pel padrí de l’Anton Soleta a finals del segle XVIII o començaments del XIX.

Alçat damunt d’un rocallís que presenta uns desnivells d’uns trenta centímetres Destaca d’entre tots per la seva especial construcció i arquitectura. Té una planta exterior quasi circular de 9,2 m. de diàmetre i de 28 m. de circumferència. El seu interior té forma de pentàgon irregular, les cares sumen un perímetre de 18 m. podent emmagatzemar fins els 3.000 litres d’aigua. Un dels trets que sorprenen d’aquest cossiol, en comparació amb altres de la zona, és que el rocallís no està rebaixat per proporcionar més capacitat d’aigua.

L’estructura exterior de la construcció presenta dues obertures que ens donen les mides del gruix de les parets i una entrada d’aigua. La primera obertura, orientada a nord, és l’accés a l’interior del cossiol amb dos llindars a diferents alçades. La segona obertura, en direcció est, és molt més petita i de forma cònica acaba amb una boca de llum presenta tres llindars a diferents alçades. 

La característica més destacada del cossiol és que té quatre arcades a l’interior que surten d’una pilastra o columna central. Les quatres arcades formen una creu i cada una d’ella està orientada a un punt cardinal.. Aquestes quatre arcades formen unes voltes que oscil·len entre els 2,30 i 1,35 metres d’alçada. En general, el cossiol presenta algunes irregularitats que es deuen al perfil del rocallís que forma la base i que configura, per tant, la construcció interior del cossiol. 

.- Barraca de les Oliveres

Ben visible des del camí i al mig d’un camp d’oliveres, és un exemple de barraca composta tot i que l’annex està esfondrat. La construcció està envoltada d’un mur de pedra sobrera i és una imatge força espectacular per la seva singularitat i pel caramull que corona el cos principal.  Les pedres, del portal a la cornisa, estan col·locades en sentit vertical i espiga, enlloc d’horitzontals com és habitual. 

Aquesta barraca ja era mencionada per l’arquitecte modernista Joan Rubió en una de les seves publicacions de l’any 1924, on feia esment de l’excepcionalitat d’aquesta construcció. 

Fins aquí hem vist la ruta estricta. Si us decidiu a seguir aquests camins planers trobareu, encara, moltes més barraques. Però no només veureu pedres i més pedres sinó que, en despertar els sentits, al voltant de marges i barraques hi trobareu un paisatge característic de secà amb una vegetació i una fauna adaptada, on escoltareu el cant de mallerengues i puputs i notareu la presència de sargantanes i dragonets que viuen a recer de les pedres. Caminar pels plans entre ametllers, oliveres, vinya i sembrats, i sentir les olors de la farigola, el fonoll i el romaní en ser trepitjats, us ho asseguro, és una gran experiència.

Per saber més coses de la Ruta de la Capona:

“La ruta de la Capona: l’art de la pedra seca. Experiència de revaloració del patrimoni de pedra seca al Pla de Santa Maria (Alt Camp)”. Rosa M. Canela i Balsebre. 

I sobre el Cossiol del Soleta: 

http://webfacil.tinet.org/caltosas/12486

EL PIC DELS PESSONS (2.864 m)

Fa pocs mesos, un company excursionista em va dir que si durant l’estiu pensava en fer algun cim del Pirineu em proposava que pugés al Pic dels Pessons. M’avisava que no era ni el cim més alt d’Andorra ni el de més difícil accés, però es desfeia en elogis quan parlava dels paisatges de l’itinerari que havia seguit, vorejant llacs i més llacs i, sobretot, de la magnífica panoràmica que s’atalaiava des del seu punt culminant. Primer vaig pensar que era un exagerat, però tantes ganes va posar en convèncer-me que, arribat el moment, li he fet cas... i cap a Andorra que hi falta gent!

Anant cap al Port d’Envalira, a l'extrem més oriental de la Parròquia d'Encamp, arribo a l’estació d’esquí de Grau Roig des d’on surt una pista que va pujant cap a l’Estany Primer i fa cap al parador-refugi que allà es troba. La panoràmica del muntanyam que envolta el sector meridional del Circ dels Pessons és magnífica i, contra el blau del cel, es destaca la carena que allotja els cims dels pics de Montmalús, de Ribuls i dels Pessons. Gaudint d’aquesta imatge començo a pensar que el meu amic no m’enganyava i que la seva exageració estava justificada.

Camino ben a prop de la vora del llac, vorejant-lo per l’esquerra, fins a entroncar amb l’itinerari que segueix el sender GR.7 provinent del circ dels Colells i el coll de Montmalús i que ja no abandonaré fins al cim. Travesso a gual el curs del riuet dels Pessons, que després esdevindrà el riu de la Valira d’Orient, i començo a pujar per un esglaó rocós a través d’un bosc de pi negre  i matollars de nerets florits.

Amb poc temps supero el desnivell i arribo a l’Estany Forcat que per un banda  banya els peus dels pics Alt i Baix del Cubil i, per l’altra, s’obre a la capçalera del circ de Pessons. El senderó m’obliga a resseguir la riba dreta de l’estany per a continuar, després, per la banda oposada on es fa present el predomini del càrex rostrat, espècia invasora que afavoreix el terraplenament dels estanys i que m’impedeix veure tota la seva extensió.

Al davant meu torna a aparèixer un altre esglaó rocós que supero sense dificultat i que em porta a l’Estany Rodó, més gran i profund que l’estany Forcat i que deu el seu nom a la forma que té. 

A partir d’aquí el paisatge esdevé més inhòspit, desapareix el bosc i el terreny es comença a configurar com un gran caos de blocs de pedra de granit que he d’anar superant amb precaució. Tot i això, l’ascensió no se’m fa gens pesada, més aviat entretinguda, fins que m’aboco a les aigües de l’Estany del Meligar, el quart llac de l’itinerari.

El camí em fa vorejar la cara nord de l’estany i continua pujant amb l’obligació de travessar tarteres de roca de granit despreses dels contraforts de la muntanya on es troben els Estanys de la Solana, entre el Pic d’Ensagents i el Pic Alt del Cubil. Torno a guanyar alçada i, quan giro la vista enrera, començo a adonar-me del camí fet, aturant-me a contemplar l’Estany del Meligar des d’una altra perspectiva.

Segueixo endavant i passo a tocar un estany que no té nom. Penso que és un fet curiós que si tots els altres estanys tenen nom propi, per què aquest no en té? El cert és que ni al mapa ni a les descripcions que porto al damunt surt nominat tot i que la vista sobre el Pic de Pessons és excel·lent.

Pensar amb aquesta singularitat m’ajuda a entretenir-me durant el camí de pujada i a no fer-ho amb el que encara queda per arribar al cim. Moltes vegades em pregunto perquè m’entesto en esbrinar cada cosa que veig pels camins, i a vegades la resposta és ben fàcil: si no té nom és perquè no en té i prou! Tot i que això no em convenç gaire ja desperto d’aquestes elucubracions personals quan arribo a l’Estany de les Fonts.

A partir d’aquest punt el camí es comença a enfilar més dreturerament. A les notes que he pres dels llibres i recorreguts per aquest indret, llegeixo que en aquesta zona és habitual sentir-hi  els característics xiulets de les marmotes. M’aturo a veure si tinc sort però es veu que aquesta no m’acompanya en aquest sentit, però si que ho fa quan per un moment giro la vista enrera i als meus peus puc localitzar tots els estanys que fins ara he anat deixant enrera. 

Unes passes més i ja em situo per damunt del darrer estany de la ruta: l’Estany del Cap dels Pessons. És l’únic que queda un xic apartat de l’itinerari i que veig des de l’alçada encara que hi ha corriols que baixen a la seva vora.

Decideixo continuar endavant i anar apropant-me al faldar de la muntanya on es distingeix el senderó que puja constant cap a la Collada dels Pessons. El camí d’accés a la seva base m’obliga a fer flanquejos i giragonses per tal d’anar superant els grans blocs de pedra que dificulten els pas. Fins ara el sol m’ha estat acompanyant, però ara uns núvols ben grisos han començat a envair  tot el cel i sembla que vulguin esgarrar els darrers trams de l’ascensió. 

Arribo a la base de la Collada i començo a pujar seguint les llargues ziga-zagues. Al principi són còmodes de fer però a mesura que m’enlairo es tornen més dretes i atorrentades fent-me feixuc el caminar per aquest terreny. A poc a poc, finalment arribo al capdamunt de la collada on em rep un vent fort i fred que m’obliga a protegir-me al costat d’unes roques i a posar-me un parell de sostres per a no quedar ben gelat. Ja ho diuen: al mal temps, bona cara; i més si, des el lloc on sóc, reposo gaudint de l’extens panorama sobre els Estanys de la Solana, el Circ dels Pessons i el Pic dels Pessons, que gairebé tinc a tocar.

M’hi estic una bona estona badant amb aquest paisatge fins que les ganes d’arribar al cim em fan abandonar el recer de la roca protectora i continuar pel camí de carena. L’esguard és tan ampli que moltes vegades no sé cap a on dirigir la mirada: al davant, el Pessons amb la seva silueta punxeguda; cap al sud, l’estany de l’Illa, la Tossa Plana de Lles i els pics de Setut i de Coma Extremera; i cap al nord-oest, la capçalera del Circ de Pessons i els pics d’Ensagents i de l’Alt del Griu.

M’aturo obligat per tot el que veig i perquè el camí fa algunes pujades i baixades per entre el rocam i cal estar atent a no perdre el pas. Uns passes més i abandono el senderó principal per un corriol que puja dreturer i que em porta just a la fita de pedres que assenyala el cim del Pic des Pessons a 2.864 metres d’altitud.

Els núvols que m’han acompanyat durant aquest darrer tram de camí sembla que es vulguin aixecar i deixar-me gaudir encara més d’aquesta panoràmica. Les retallades crestes del Pic d’Engaït i el Pic d’Envalira, i de l’Alt del Gargantillar o Pic dels Llops tanquen l’horitzó més proper i aquesta ascensió al Pessons.

Ara toca marxar del cim i desfer les passes que m’hi han portat. Ho faig pensant que el primer que faré en arribar a casa és trobar-me amb l’amic excursionista i agrair-li les descripcions que em va fer i que, de cap manera, eren exagerades.